El Salón Diana

On avui hi ha el poliesportiu de Can Ricart, al Raval, hi va haver una sala emblemàtica del temps de la Transició

Ara forma part del poliesportiu de Can Ricart, una antiga fàbrica d’estampats que ocupava l’espai entre els carrers de Sant Pau, Sant Oleguer i Tàpies. Però a principis del segle XX, a l’entresòl de la façana que dóna al carrer Sant Pau hi funcionava el Restaurant San Pablo, conegut perquè organitzava banquets familiars. I, a partir del 1912, als baixos hi va obrir un cinema batejat amb el nom de Diana.

En la seva primera etapa s’hi havien projectat grans èxits cinematogràfics, com l’italiana Quo Vadis, d’Enrico Guazzoni, i El fill del caid,interpretada per Rodolfo Valentino. Durant la Guerra Civil va acollir diverses reunions d’associacions obreres. I, just una setmana després de l’entrada de les tropes franquistes, obria novament com a sala de sessió contínua, projectant en aquella ocasió La via làctia de Harold Lloyd i Els quatre llancers bengalis. Llavors era un modest cinema de reestrena, que també oferia espectacles de varietats i music-hall. Comunicava amb el veí cinema Monumental del carrer de les Tàpies, amb el qual compartia entrada, conegut perquè hi treballaven les conegudes pajilleras, dones sense recursos que es guanyaven la vida masturbant els homes aprofitant l’obscuritat de la sala. El Diana, en canvi, atreia el públic homosexual, que hi tenia un dels seus llocs de trobada.

L’any 1977 va tancar com a cinema i se’n va fer càrrec l’Assemblea de Treballadors de l’Espectacle, que la va habilitar com la seva nova seu, sota la direcció de Mario Gas i Carlos Lucena. El rebatejat Salón Diana va obrir portes la Setmana Santa del 1977 amb les companyies Living Theater, Les Troubadours i Dagoll Dagom. Es presentava com un espai obert a l’experimentació, amb dues funcions diàries, concerts musicals, matinals infantils, dansa, circ, cinema, i ball els diumenges per la tarda. El Diana va ser el lloc on va actuar per primera vegada el pallasso Jango Edwards, on es va estrenar l’espectacle La Catedral de Jaume Sisa, o on es van escoltar grups tan radicals com La Propiedad Es un Robo i Los Peruchos.

El gran moment del Diana va arribar l’estiu del 1977, quan va acollir els debats de les Jornades Llibertàries que van aplegar mig milió de persones al Parc Güell. Allà, una CNT que acabava de celebrar el famós míting de Montjuïc, va decidir no participar en les eleccions convocades pel postfranquisme i va acusar els partits parlamentaris d’esquerres de col·laborar amb els hereus de la dictadura. Tota una generació es va descobrir en aquelles jornades, Barcelona va viure un breu miratge llibertari i es va retrobar amb el seu passat. Després d’allò, el Diana es va transformar en punt de referència per a l’oci dels més joves.

L’any 1978 el pis superior es va convertir en una de les primeres sales de petit format que va tenir la ciutat, on es va estrenar l’Aula Brecht, de Feliu Formosa. També es van veure els ritus del mescal pels indis yaqui i un dels primers concerts de música punk organitzat pel pioner Xavi Cot, que va convocar grups com Mortimer i La Banda Trapera del Río. Tanmateix, no va continuar obert gaire més, ja que el propietari es va negar a renovar el lloguer. L’any següent l’Ajuntament va comprar Can Ricart, amb el projecte de fer-hi la Filmoteca municipal. També van adquirir el Diana, tot i que es va considerar un espai irrecuperable. El 1987 es va pensar a cedir-lo al Liceu com a local d’assaig, però el mal estat de l’edifici ho va impedir. Ara els joves del barri fan servir aquestes noves instal·lacions esportives ignorant que trepitgen un bocí de la història sentimental de Barcelona.

Més continguts de

El + vist

El + comentat