“Si no trobem nous antibiòtics, d’aquí 10 anys tindrem un problema greu”

Entrevista a Jordi Vila, cap de microbiologia clínica de l'Hospital Clínic de Barcelona

“És l’evolució, estúpids!”, podríem dir perfectament. Sembla mentida que no ho hàgim previst o que, tot i saber-ho, no hi hàgim fet res fins ara que ja és un problema de salut de primer ordre. Cada vegada hi ha més bacteris resistents als antibiòtics, que a Europa provoquen cada any 25.000 morts, segons el Centre Europeu per a la Prevenció i el Control de Malalties (ECDC, per les sigles angleses).

I és l’evolució, sí. Els bacteris experimenten canvis en el seu material genètic que es produeixen a l’atzar. Aquestes mutacions els poden conferir resistència als antibiòtics. Si aquests medicaments s’utilitzen quan no són necessaris, s’acaben exterminant els bacteris sensibles i només sobreviuen els resistents, que es reprodueixen i proliferen amb més facilitat.

Amb l’objectiu d’analitzar el problema i de trobar-hi solucions, aquesta setmana s’han celebrat a Barcelona les jornades B·Debate, organitzades per Biocat, La Caixa i l’Institut de Salut Global de Barcelona (ISGlobal).

La trobada coincideix amb la Setmana Mundial de conscienciació sobre l’ús dels antibiòtics, que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ha fixat per a la setmana vinent amb l’objectiu de fomentar bones pràctiques entre la població general, els treballadors de la salut i els responsables de les polítiques públiques.

Un dels líders científics de l’esdeveniment és Jordi Vila, director de la Iniciativa de Resistències Antimicrobianes de l’Institut de Salut Global i cap del departament de microbiologia clínica de l’Hospital Clínic.

Quina és la tendència actual de la resistència als antibiòtics?

És evident que està augmentant d’una manera progressiva, més en uns països que en altres, com demostren les dades de la Unió Europea.

Quina diferència hi ha entre països?

Hi ha una línia que separa molt bé el nord i el sud. Els països escandinaus, Holanda inclosa, tenen nivells de resistència molt més baixos que els països del Mediterrani com Grècia o Itàlia, que se n’enduen la palma, o Espanya i Portugal.

La causa d’aquest augment és l’abús d’antibiòtics, i no només en humans.

Sí, perquè del consum mundial d’antibiòtics, el 70% està destinat a animals i el 30% a humans. I els bacteris que es tornen resistents en els animals poden arribar a les persones. Per això l’OMS va encunyar fa uns anys el concepte One health (Una salut), perquè els animals, els éssers humans i el medi ambient no es poden considerar compartiments estancs no connectats. En aquest sentit, el ministeri està duent a terme una sèrie d’accions per controlar l’aparició i disseminació de bacteris resistents a Espanya. El problema, però, és que en països com Anglaterra es destina un pressupost de 42 milions de lliures a aquestes accions i a Espanya la xifra no arriba als dos milions d’euros.

Com poden passar als humans els bacteris resistents dels animals?

Per contacte directe i a través de la cadena alimentària. A l’ISGlobal, per exemple, vam col·laborar amb un treball de recerca d’una estudiant de batxillerat que va analitzar els bacteris resistents en el tracte intestinal dels gossos. Un dels resultats més curiosos de l’estudi es va trobar en una família que acabava de tenir un fill. El gos de la família era portador de bacteris resistents, i també se’n van trobar en la femta del nadó. Procedien del gos, esclar.

Quins problemes poden produir en aquests casos els bacteris resistents?

Els bacteris resistents poden viure mesos o anys als budells sense que passi res. El problema ve quan es produeix una infecció provocada per aquests bacteris. Llavors la probabilitat de tractar correctament la infecció és més baixa.

Segons l’OMS la resistència als antibiòtics és un dels principals problemes de salut a escala mundial.

L’OMS va publicar fa poc un llistat de deu amenaces a la salut, entre les quals hi ha els bacteris resistents. A més, hi ha unes dades força esfereïdores de quan David Cameron governava a Anglaterra. Cameron va prendre consciència que la resistència als antibiòtics era un problema important i va encarregar a l’economista Jim O’Neill que estudiés la situació i en fes una projecció cap al futur. Segons l’informe final, el 2016 hi havia a tot el món 700.000 morts anuals de pacients amb bacteris resistents, i les previsions per al 2050 eren de deu milions anuals de morts. Tenint en compte que cada any moren uns nou milions de persones de càncer, cal fer-hi alguna cosa.

Què s’hi pot fer?

Fins i tot en els països que estan prenent mesures importants per lluitar contra el mal ús dels antibiòtics hi ha un increment de bacteris resistents. Per tant, a més de racionalitzar l’ús d’antibiòtics i evitar la disseminació dels bacteris resistents, a la llarga es necessitaran nous antibiòtics. El problema és que des del moment que es troba una molècula que té un efecte antibiòtic fins que arriba al mercat poden passar entre vuit i deu anys. O sigui que ens hem de posar les piles ja, perquè tal com està evolucionant la resistència, d’aquí cinc o deu anys ens trobarem amb un problema molt més greu.

Però cada vegada es creen menys antibiòtics nous.

Efectivament, en els últims 30 anys s’han produït dos nous antibiòtics. I el problema és que dels 42 que actualment estan en fase clínica, és a dir, que s’estan provant en humans, només n’hi ha un que tingui un mecanisme d’acció nou i que es pugui considerar realment un nou antibiòtic. La resta són derivats d’antibiòtics que ja existeixen.

Sense antibiòtics nous, què es pot fer?

Per una banda, hem d’evitar que apareguin bacteris resistents. Això s’aconsegueix fent un bon ús dels antibiòtics. En primer lloc, als hospitals. Ja ho fem en la majoria d’hospitals, perquè tenim malalts immunodeprimits i no volem que pateixin cap infecció. En un altre nivell, tots hem de fer un bon ús dels antibiòtics. No ens hem d’automedicar ni prendre’n sense recepta mèdica, mesures que no ens cansem de repetir però que sembla que la gent no s’acaba de fer seves. Els veterinaris també han d’anar amb compte i utilitzar bé els antibiòtics en els animals. I, finalment, hi ha les farmàcies, que, tal com diu la llei, no haurien de subministrar antibiòtics sense prescripció mèdica. A nivell estatal també s’han d’establir i posar en pràctica plans d’acció. L’OMS hauria de liderar la integració dels plans de tots els països i no ho està fent prou.

Quines conseqüències té aquesta manca de coordinació?

Fa uns anys vam fer un estudi per mesurar si la gent que va de vacances a països tropicals i subtropicals tornava amb bacteris resistents. I vam veure que un 25% arribava amb aquests bacteris. Quan ho vam analitzar en funció del país visitat, vam descobrir, per exemple, que dues de cada tres persones que havien anat a l’Índia tornaven amb bacteris resistents. Si aquestes persones no tenen una infecció, poden no tenir cap problema, però els bacteris van passant al nostre ecosistema. Ens trobem que estem fent un esforç per evitar l’aparició de bacteris resistents i ens arriben d’altres països.

A més d’evitar la generació de bacteris resistents, què es pot fer per evitar que s’escampin?

Al hospitals fem una vigilància diària. Quan detectem bacteris resistents en un pacient, l’aïllem en una habitació individual, prenem mesures de barrera i netegem exhaustivament les habitacions. A més, quan ingressem malalts amb una gastroenteritis i sabem que venen de països com l’Índia, controlem si són portadors de bacteris resistents. Si el resultat és positiu, els aïllem. En un hospital de Còrdova, per exemple, tenen un problema greu amb un bacteri anomenat Klebsiella, que ha provocat moltes infeccions. Aquest bacteri és molt abundant a Itàlia i resulta que va arribar a través d’una estudiant d’Erasmus que hi vivia i va tenir un accident. La van atendre en un hospital italià, allà es va contaminar i després va tornar cap aquí. No es van fer controls i el bacteri es va disseminar per tot l’hospital. Al cap d’un any encara tenen problemes.

I fora dels hospitals què es pot fer?

A nivell ciutadà, la mesura principal per evitar la disseminació és tan senzilla com rentar-se les mans. Després de viatjar en transport públic o després de visitar un malalt, cal rentar-se les mans.

A quines conclusions s’ha arribat en el B·Debate?

Per una banda, hi ha conclusions que permeten un cert optimisme. La recerca bàsica en aquest camp és molt activa i hi ha moltes molècules que són bones candidates a erigir-se com a nous antibiòtics. El problema és que els assajos clínics per provar-les en humans són molt cars. Això ho hauria d’assumir la indústria farmacèutica, però hi ha moltes empreses que no ho fan.

Com es pot aconseguir que ho facin?

Una possibilitat és augmentar el temps de patent perquè no es produeixin antibiòtics genèrics tan aviat i no baixin els preus del medicament. També es pot plantejar la possibilitat de cofinançar els assajos clínics des d’institucions públiques. Una altra mesura interessant consistiria en canviar la regulació dels antibiòtics per agilitzar-ne el procés d’aprovació oficial.

La creació d’una farmacèutica pública europea no tindria sentit?

Que els governs assumissin el rol de farmacèutica seria l’opció ideal, però no és fàcil de posar en pràctica perquè és complicat posar d’acord tots els països. L’opció que avui dia sembla més factible és la del cofinançament.

Més continguts de

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida