“Els orangutans salvatges són com Déu”

La primatòloga Biruté Galdikas que fa 48 anys que estudia els orangutans salvatges i captius a Borneo

Si voleu veure un orangutan ( persona del bosc, en malai) en llibertat haureu de caminar unes hores en la frondositat i l’aire prenyat d’humitat de les selves de Sumatra o Borneo. També necessitareu paciència, bona vista i, sobretot, sort. Els orangutans salvatges passen la major part del temps a més de trenta metres del terra, a les branques altes dels arbres. Quan n’albireu un, això sí, l’estampa serà d’una gran plasticitat: el to argilós del seu pelatge contrastarà amb la brillantor verda del fullam i amb el blau o el gris plomós del cel. Serà tan lluny que no en distingireu l’expressió de la cara, però l’experiència tindrà una intensitat desconeguda.

En canvi, si visiteu un centre de recuperació d’orangutans que han estat captius i utilitzats com a mascota, podreu apreciar de ben a prop el repertori de mirades, rictus i ganyotes que recorren el rostre de l’animal arborícola més gran del planeta. Unes ganyotes que es construeixen amb una mandíbula capaç d’esberlar un coco com si fos una pipa de gira-sol. Potser en aquest centre us trobareu amb una cria d’orangutan asseguda plàcidament a la barana d’un pont de fusta. Si us hi apropeu, pot passar que se us enfili a sobre, us abraci i se us quedi mirant fixament als ulls. Aquesta experiència és encara més estranya que l’anterior, i probablement més memorable. Perquè al darrere d’aquella mirada hi trobareu una combinació insòlita: el 97% de l’ADN que compartim amb els orangutans i el desig tenaç de l’animal per mantenir l’abraçada i la mirada fins que sigueu vosaltres els que digueu prou.

Tot i que són interessants, aquestes experiències de turista passavolant contrasten amb les de la primatòloga Biruté Galdikas (1946), que fa 48 anys que estudia els orangutans salvatges i captius a Borneo. Aquesta biòloga canadenca d’origen lituà va ser pionera en l’estudi i la conservació d’aquest gran simi. Al llarg dels anys ha establert relacions íntimes amb molts individus, fins al punt que alguns l’han adoptat com a mare i no l’han deixat ni dormir sola durant uns quants anys seguits.

La investigació de Galdikas amb els orangutans, com la feina de Dian Fossey amb els goril·les i la de Jane Goodall amb els ximpanzés, va comptar amb l’esponsorització del paleoantropòleg Louis Leaky, el primer científic que va entendre que la presència mediàtica equivalia a finançament. Els estudis d’aquestes tres dones han fixat les bases del coneixement actual sobre els grans simis.

Vostè ha dit que va ser el primer ésser humà a ser àvia d’un orangutan.

M’agrada més el títol de mare adoptiva, però també es pot dir que soc àvia d’orangutans, sí. De fet, algunes orangutans femelles que vaig adoptar com a filles van tenir nets i besnets, o sigui que també soc besàvia i rebesàvia.

Com és la relació amb un orangutan?

Els orangutans són animals solitaris i a mesura que es fan grans el vincle entre ells, incloent-hi la relació amb les seves mares, es debilita, però mai desapareix del tot. En termes humans es parlaria d’una relació extingida. Quan els humans ens mirem als ulls cinc segons, la majoria de vegades té poc significat. Però si un orangutan et mira als ulls durant cinc segons, significa que ja hi ha un vincle íntim. Es tracta d’un tipus de relació que no és fàcil d’entendre des del punt de vista humà.

Louis Leaky li va donar 10 anys per establir contacte amb els orangutans. Tan difícil és estudiar-los?

Als anys 70, quan no s’estava destruint la selva, era molt difícil. El principal problema és que el seu hàbitat, la selva pantanosa, és molt inaccessible. T’hi has de moure amb l’aigua fins a les aixelles i així és difícil seguir cap animal. A més, els orangutans es mouen en territoris amplíssims i era impossible seguir-los. Jo vaig tenir sort perquè els funcionaris indonesis que vaig conèixer volien que tingués èxit i em van indicar una zona on els agents forestals ja hi havien vist orangutans. Sempre els estaré agraïda.

Per observar-los també s’han de suportar picades de mosquits, serps, infeccions, malalties tropicals...

Especialment si vius en condicions primitives. Quan vaig arribar a Borneo vivíem en una cabana al mig de la selva. Entre jo i el meu marit només teníem 5 mudes de roba, o sigui que mai podíem posar-nos roba seca. A més, fa 50 anys a Borneo era molt difícil aconseguir menjar. No hi havia res a les botigues. L’únic que podíem comprar era arròs, sardines de llauna, peus de porc i orelles de mar, que valien pocs dòlars la llauna i venien de la Xina (ara és un menjar de luxe a 120 dòlars la llauna).

El fet que visquin dalt dels arbres també feia que sovint quedés coberta d’orina i excrements d’orangutan.

Sí, però de fet encara en sortia més malparada quan carretejava amunt i avall cries que m’adoptaven com a mare. Perquè els orangutans no se separen de la seva mare fins als vuit o nou anys. Hi viuen literalment a sobre la major part del dia.

Vostè ho va deixar tot per estudiar els orangutans.

Més aviat m’ho vaig endur tot. No tenia res físic per emportar-me, així que em vaig endur el que tenia a dins. Ho tornaria a fer encantada.

Per què va decidir anar a Indonèsia i dedicar la seva vida als orangutans?

Em van fascinar des que era adolescent. Hi havia alguna cosa en els seus ulls que s’assemblava molt als humans. M’agrada dir que vaig néixer per estudiar els orangutans. Un cop a Taiwan algú em va dir que en una vida anterior havia sigut un orangutan. Podria ser veritat, perquè m’hi identifico i hi empatitzo molt.

Els goril·les i els ximpanzés també tenen una mirada molt humana.

Però no és el mateix. També he passat algun temps amb ximpanzés i són molt diferents. No conec tant els goril·les, que són els simis més grossos i més forts i tenen fama de ferotges, però al mateix temps semblen molt vulnerables emocionalment. Els respecto, esclar, però no són com els orangutans.

En què són diferents?

Els orangutans són com Déu.

Com Déu?

Els orangutans salvatges no et necessiten. No et volen. Estan perfectament contents d’estar sols. Per això és tan difícil establir-hi contacte.

Una de les motivacions d’estudiar els grans simis és que han canviat menys que nosaltres respecte als nostres ancestres comuns. En aquest sentit, estudiar-los ens podria donar algunes pistes sobre aquests ancestres.

S’ha comprovat que genèticament els orangutans són més semblants als nostres ancestres comuns que nosaltres. El llinatge dels ximpanzés i el nostre es van separar fa 6 milions d’anys i abans ja havíem experimentat alguns canvis que els orangutans no han experimentat. O sigui que estan relacionats amb nosaltres d’una manera única, com cap altre ésser viu. Representen una visió del que algun dia vam ser, amb la diferència que nosaltres no érem solitaris.

Quins resultats ha aportat aquest enfocament?

Ens ha permès expandir les possibilitats de com podien ser els nostres ancestres. Els orangutans ens donen una perspectiva nova de quanta diversitat hi podia haver entre els primers homínids. Pensàvem que ser primat volia dir ser un animal social, però això no té per què ser necessàriament cert. Els orangutans salvatges són solitaris, tot i que en captivitat no són antisocials. Poden desenvolupar relacions molt íntimes amb les persones que els cuiden. Encara que en llibertat no ho expressin gaire, són capaços de teixir vincles socials, tot i que no com els goril·les i els ximpanzés. També pensàvem que tots els primats eren bons constructors d’eines i potser no era del tot així. Els orangutans utilitzen eines, però no transmeten aquest coneixement a les generacions següents com fan els ximpanzés i els humans.

Quines eines utilitzen?

Fan servir fulles per beure aigua, per raspallar-se les dents i per protegir-se les mans quan han de collir fruites que tenen punxes.

També utilitzen branques com a armes llancívoles, oi?

Alguna vegada he tingut la sensació que un orangutan em volia matar tirant-me un arbre mort a sobre.

Són agressius, doncs?

No, però es poden enfadar. Ara, no són tan perillosos com els ximpanzés, que han matat persones adultes. Un orangutan no ha matat mai cap persona.

Vostè descriu la crida que fan els orangutans mascles com el terrabastall d’un elefant borratxo carregant contra el món sencer.

És un crit que serveix per atraure les femelles i foragitar els mascles i que pot durar uns quants minuts. Si ets a prop, et vibra tot el cos. Conté una freqüència que els humans no podem sentir amb l’oïda però podem percebre amb el cos.

Quina és la situació actual dels orangutans a Borneo?

És molt pitjor que als anys 70. No hi ha comparació possible. Als anys 70 Indonèsia va sortir d’un període autoimposat d’aïllament. El 1965 la renda per càpita del país era inferior a la de països de l’Àfrica occidental com Ghana, i això dona una idea de com era de pobre, Indonèsia. No hi havia cap mena d’industrialització.

No es talaven arbres, llavors?

Quan vaig arribar a Indonèsia el 1971, la gent que talava arbres eren grups de 5 o 10 persones que no tenien motoserres, treballaven amb serres de mà i destrals. Per tant, la destrucció de la selva era molt lenta. El 1965 Indonèsia es va integrar a l’economia global i va començar la industrialització. I què fa la industrialització? Destrueix la connexió entre els humans i la natura.

Què va passar?

Va començar la mineria, la tala de fusta i les plantacions. I tot això ha canviat el paisatge. Fins a finals dels 80 podíem fer fora la gent que talava arbres i obria mines il·legalment al parc nacional on estudiàvem els orangutans, però no teníem ni idea del que venia: l’aniquilació massiva de la selva a causa de la industrialització de l’agricultura. Aquí és on som ara. Tot i que hi ha mesures com la Taula Rodona per l’Oli de Palma Sostenible [RSPO, per les sigles angleses], que tenen algun efecte positiu, la desforestació massiva no s’atura.

Aquest any, a més, hi ha hagut grans incendis a Borneo.

Justament, la causa dels incendis és la neteja del terreny per a l’agricultura. La gent cala foc a la selva, que crema fins que les pluges l’apaguen. És la manera més barata de netejar el terreny a Borneo. Fer-ho amb tractors o manualment és tres vegades més car. I molt més lent.

¿Com va ser la seva relació amb Jane Goodall i Dian Fossey? ¿Competien pels mateixos recursos?

Després de la mort de Louis Leaky, la Jane va rebre diners d’un mecenes i me’ls va donar a mi perquè jo els necessitava més. Ho va fer dos cops. Això no és competència sinó generositat. Dian Fossey era una persona molt interessant i amb un gran sentit de l’humor, però va tenir una vida molt difícil. Totes dues em veien com una germana petita.

Després de 48 anys, quin pensa que és el seu acompliment principal?

Protegir la selva, els orangutans i tots els animals que hi viuen. També he aconseguit canviar l’actitud de molta gent, i sobretot del govern d’Indonèsia, respecte als orangutans. Quan vaig començar a parlar indonesi, sempre que podia, a les escoles, quan em reunia amb alts funcionaris o membres del govern, deia que els orangutans són els nostres saudara ( germans, en indonesi) i tothom se’n reia. Ara ja no riu ningú.

Aquest any, a més, el govern li ha atorgat un premi com a activista turística.

Perquè el Camp Leaky, el nostre camp base d’investigació, és l’atracció turística més important de Borneo central. Hi venen molts estrangers i també molts indonesis. Si he tingut un efecte és perquè he estat allà molt de temps. La majoria de científics no s’hi estan tant de temps, als llocs. Però en el meu cas, quan canvien els polítics i els vaig a veure per presentar-me, ja em coneixen.

Malgrat tota aquesta feina, la situació dels orangutans ha empitjorat.

I encara hauria sigut molt pitjor. Tothom diu que si no hagués estat allà i no hagués fet el que he fet ja no quedarien orangutans a Borneo central. Seguim lluitant. El problema és que ara lluitem contra la industrialització.

Més continguts de

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida