PREMIS NOBEL

Els premis Nobel s’encallen en una concepció errònia de la ciència

El plantejament dels premis, inaugurats el 1901, no s’ha adaptat a l’evolució de la ciència, que ha passat de ser individual a col·lectiva

Fa 125 anys que l’inventor de la dinamita va fer testament. En les seves últimes voluntats, Alfred Nobel va deixar escrit que donava la seva fortuna a instituir els premis que amb els anys es convertirien en la distinció més gloriosa i mediàtica del món. El 1895 els científics lluïen unes patilles poblades, es vestien amb armilles de les quals penjava sempre la cadena d’un rellotge i fumaven amb pipa. La immensa majoria eren homes que treballaven en solitari, que es relacionaven entre ells amb cartes que escrivien amb estilogràfiques elegants sobre paper gruixut i que, quan ho necessitaven, contractaven ajudants.

Un dels casos més paradigmàtics d’aquesta nissaga patriarcal és l’oficinista que es va convertir en el científic més mediàtic de la història. Assegut plàcidament al seu despatx de l’oficina de patents de Berna, Einstein va capgirar tota la física amb tres articles que va publicar el 1905 i que signava ell sol. Deu anys més tard ho tornaria a fer quan va presentar la seva simfonia intel·lectual, la relativitat general, que encara avui és la millor manera que hem trobat els humans d’entendre la gravetat, l’espai i el temps. Com és natural, Einstein va rebre el premi Nobel de física.

Des dels temps de Nobel, Einstein i companyia, la ciència ha canviat. Avui dia no es pot entendre la recerca sense una dinàmica de col·laboració constant. La ciència contemporània es fa en equip i a partir de la informació i el coneixement compartit. Un coneixement que s’acumula i que quan madura en un camp concret fa que saltin guspires de nou coneixement que il·luminen la nostra ignorància sobre el món. Aquesta naturalesa eminentment col·laborativa fa probable que en diversos llocs salti la mateixa guspira i fa gairebé segur que cap guspira es pugui atribuir a un sol individu. Els mateixos premis Nobel d’enguany en són un exemple.

A les salines alacantines de Santa Pola hi viu un microbi que tenyeix les basses de color de rosa. Per això les postes de sol hi tenen una qualitat evanescent i marciana. Fa més de vint anys, un jove biòleg d’Elx tenia curiositat per esbrinar com s’ho feien, aquests bacteris, per sobreviure en unes llacunes tan salades. A còpia d’estudiar-los i d’analitzar-ne el material genètic, Francis Mojica es va adonar que disposaven d’un mecanisme de defensa contra els virus que consistia en tallar-los el material genètic. Després d’anomenar-lo CRISPR, el va descriure i va publicar els seus resultats.

Deu anys més tard, el 2012, el microbiòleg lituà Virginijus Siksnys va tenir una idea brillant a partir dels treballs de Mojica: aquell sistema de defensa que utilitzaven els bacteris de Santa Pola es podria fer servir per modificar el material genètic de qualsevol cèl·lula viva. Siksnys va posar per escrit la seva idea i va començar els tràmits per publicar-la. Una mica més tard, les biòlogues Jennifer Doudna i Emmanuelle Charpentier tindrien la mateixa idea. Tal com va fer el seu col·lega lituà, l’escriurien i l’enviarien a una revista científica, amb la bona sort que el procés editorial aniria més ràpid i el seu article es publicaria abans que el de Siksnys. Des de llavors, Doudna i Charpentier s’han fet un fart de recollir premis, entre els quals hi ha el Nobel. No cal dir que Mojica i Siksnys han rebut molts menys reconeixements.

Però la història no s’acaba aquí. Doudna i Charpentier van fer la proposta que el sistema bacterià es podria utilitzar per modificar l’ADN, però no la van demostrar. Això ho van fer els investigadors Feng Zhang i George Church. I la llista podria continuar. Segons Lluís Montoliu, expert en edició genètica del Centre Nacional de Biotecnologia del CSIC a Madrid, hi hauria fins a dotze investigadors que han fet aportacions fonamentals per arribar a les eines actuals d’edició genètica. I aquesta és només una de les llistes possibles. ¿A qui cal distingir, doncs, si s’ha de donar un premi com el Nobel, que només el poden rebre tres persones?

Un descobriment de 6.000 autors

La situació es complica encara més quan s’analitzen els premis Nobel de física. Aquest any han anat a parar a investigadors que han estudiat els forats negres. A Roger Penrose, una relíquia de l’antiga manera de fer ciència, i a Reinhard Genzel i Andrea Ghez per descobrir el que sembla un forat negre al centre de la Via Làctia. Posats a guardonar l’observació de forats negres, l’acadèmia sueca es podria haver plantejat reconèixer la primera imatge directa d’un forat negre, que es va publicar l’abril del 2019. Però a qui haurien triat si en aquella fita extraordinària hi van participar més de 200 investigadors de més de 40 països? En un altre exemple, el 2013 es va guardonar François Englert i Peter Higgs per la predicció teòrica del famós bosó de Higgs. Però els dos articles que es van publicar el 2012 en què s’anunciava la descoberta experimental de la partícula estaven signats cadascun per més de 3.000 autors.

Una obra literària acostuma a tenir un autor únic. El premi Nobel de literatura, doncs, pot tenir sentit, tot i que tampoc està lliure d’altres polèmiques. Però les obres científiques són diferents. Són el producte d’una xarxa de cervells i no d’un geni aïllat. El format dels premis Nobel, que beu de la concepció romàntica de la creació, és un anacronisme que ve d’un temps extingit i que corre el risc de crear més frustració i polèmica que celebració i reconeixement. Si no canvien, és probable que, almenys en l’àmbit científic, els premis Nobel vagin perdent el prestigi que van acumular en l’època daurada de la ciència romàntica.

Blogs de ciència

this_image_alt

Despedida