L’anàlisi d’Antoni Bassas: ‘Una dona confinada 15 hores al dia en una cel·la, ¿és aquesta la imatge que volen ensenyar al món, senyor Borrell?’

"La imatge exterior espanyola va tenir un problema amb la violència policial de l’1 d’Octubre i tindrà un problema amb les sentències. Però entre els periodistes i l’opinió pública, ni Borrell ni ningú podrà evitar preguntes com aquesta"

El ministre d’Exteriors espanyol, Josep Borrell, ha perdut els papers durant una entrevista al canal alemany Deutsche Welle, una cadena en anglès finançada pel govern alemany. Quan només feia onze minuts que havia començat, Borrell ha ordenat aturar-la i ha dit que no volia continuar, ara ho veuran.

Què havia passat? Doncs que el periodista li preguntava tota l’estona per Catalunya. Començant per la primera pregunta, si la millor imatge de modernitat que el govern socialista espanyol volia enviar al món era la d’una dona de seixanta i tants anys, Carme Forcadell, presidenta del Parlament, a la presó i “condemnada”, ha dit el periodista, “per no res”.

El periodista ha esmentat a Borrell la presumpció d’innocència i l’informe d’Amnistia Internacional parlant de mesures alternatives a la presó preventiva. Borrell s’ha defensat dient que potser, si Puigdemont no hagués fugit, els jutges haurien pres una altra decisió que la presó preventiva, i que  a Espanya hi havia separació de poders. El periodista li ha recordat que per les eleccions del 21 de desembre del 2017, Borrell va dir que "políticament seria bo" que no fossin en presó preventiva. Borrell estava molt incòmode i al cap de cinc minuts d’entrevista ja ha explotat amb un “no m’interrogui”, i als vuit minuts amb un “la seva entrevista és molt esbiaixada”.

I l’explosió ha arribat tres minuts més tard, quan el periodista li ha preguntat per què no reformaven la Constitució, tenint en compte que el 70% dels espanyols ho volien, d’acord amb el CIS del mes de setembre de l’any passat.

Borrell amenaça amb abandonar el plató d'una cadena alemanya davant les preguntes sobre el Procés

Al cap d’uns minuts, i després de parlar-ne amb el seu equip, Borrell ha tornat a seure davant el periodista. Catalunya s’ha acabat i les preguntes han anat sobre els drets humans, l’exportació d’armes i Gibraltar. I el que també ha canviat ha sigut l’actitud de Borrell: en comptes d’enfadar-se, ha optat per menystenir el periodista amb un somriure i expressions del tipus “em sorprèn que mal informat que està vostè”, “vostè és un mentider o està mal informat” i “ignorant”. I l’entrevista s’ha acabat, al cap de 26 minuts, amb aquest intercanvi:

“No soc aquí per fer-li les preguntes que vostè vol”.

Sobre l’entrevistador, Tim Sebastian és un veterà periodista anglès que ja feia aquesta mena  d’entrevistes incisives a la BBC, en un programa semblant que es diu ‘Hard Talk’ (és aquell en què li van preguntar a Borrell si Catalunya era una nació i va dir que sí). Per tant, Borrell hauria d’haver anat molt més preparat per aguantar les preguntes més dures, fins i tot les que poguessin sonar més impertinents. Aquesta mena d’entrevistes basen l’interès en el joc de tensió que crea el periodista i com ho encaixa l’entrevistat. Fins al punt d’haver-hi moments en què l’interès es desplaça més a si l’entrevistat aguantarà que no pas en la recerca de la veritat. És a dir, es corre el risc de convertir l’entrevista en una prova de caràcter més que no pas en una rendició de comptes, que seria el propòsit original amb què s’han pensat. Al món anglosaxó les entrevistes així són freqüents perquè es considera que posar a prova la temprança del responsable polític és una manera de saber en mans de qui hem deixat els interessos col·lectius.

"S’han enfrontat dues tradicions: la duresa anglosaxona i la supèrbia de Borrell, aquesta supèrbia tan espanyola"

Ara, dit això, la reacció de Borrell és impresentable, impròpia d’un ministre de la diplomàcia (ja sabíem que Borrell era el menys diplomàtic dels polítics espanyols) i molt pròpia del seu caràcter arrogant. Diguéssim que s’han enfrontat dues tradicions: la duresa anglosaxona i la supèrbia de Borrell, aquesta supèrbia tan espanyola d’exclamar-se perquè li pregunten per coses que no li agraden.

És la mateixa reacció espanyola amb la carta dels 41 senadors francesos o la petició que el rei Felip de Borbó demani perdó formulada pel president de Mèxic. És ben bé allò de l’època de Franco, quan l’ONU no va admetre Espanya l’any 1946: “Si ellos tienen ONU, nosotros tenemos dos”.

El periodista pot ser pugnaç, pot jugar a provocar, però té una base a què agafar-se. Fixin-se en la primera pregunta: “Una dona de 60 anys confinada en una cel·la durant 15 hores, ¿és aquesta la imatge que volen ensenyar a la resta del món?” La imatge exterior espanyola va tenir un problema amb la violència policial de l’1 d’Octubre, ha tingut un problema amb la presó preventiva, té un problema amb el judici i tindrà un problema amb les sentències. Potser al club d’estats, Espanya aconseguirà que tothom miri cap a una altra banda. Però entre els periodistes i l’opinió pública, ni Borrell ni ningú podrà evitar preguntes com aquesta.

Llibertat per a tots els empresonats, per als processats, per als exiliats.

Més continguts de