L'anàlisi d'Antoni Bassas: 'L’educació no s'ensenya, s'encomana'

Avui és el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones.

A Catalunya, una de cada quatre dones ha patit com a mínim una agressió masclista greu al llarg de la vida.

Fora de casa, més de la meitat de les dones europees eviten anar a certs llocs perquè temen ser agredides sexualment.

A la feina, més de la meitat de les dones europees han patit assetjament sexual i en la majoria de casos no només a l’agressor li ha passat res, sinó que sovint ha estat ella la que ha hagut de canviar de feina.

Però és que dins de casa, la situació pot ser pitjor: de cada 10 agressions sexuals, 8 les cometen persones de l’entorn familiar, i d’aquestes 10, en 5 casos l’agressor és la parella, l’exparella o una persona amb qui la dona hagués mantingut una relació esporàdica.

És evident que vivim encara les conseqüències culturals d’una història de la humanitat que s’ha fet contra les dones. Fa 90 anys, les dones no podien votar. Encara no fa ni 50 anys que, a Espanya, una dona, per treballar, havia de portar el permís firmat pel seu marit. La violència estructural, jurídica, que signifiquen aquest parell d’exemples d’inferioritat de la dona respecte de l’home no se’n va així com així: quan durant segles la dona ha estat tractada com un ésser humà de segona, les conseqüències no se’n van ràpidament.

Assistim, tanmateix, a una paradoxa: en 50 anys hem fet un salt enorme en reconeixement de la desigualtat, en rectificació legal, en canvi de conductes, i alhora, la violència masclista continua matant, i observem desesperats com entre els més joves es continuen donant relacions de dominació de nois sobre noies que semblen tretes d’un mal culebró.

Avui, l’editorial de l’ARA proclama que en violència contra les dones cal denunciar, ajudar i educar. Educar els nois en el respecte, que ni per un moment els passi pel cap que podem veure les noies com allò que es deia abans ‘del sexe dèbil’.

Quan observo el nom oficial que ha rebut aquest 25 de novembre, ‘Dia Mundial per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones’, em pregunto si en el fons, la violència contra les dones no és sinó un subsistema dramàtic de la violència, així genèrica. Dels abusos sexuals contra els nens, contra la gent gran, contra els pobres, contra la gent d’altres races o religions, contra els treballadors… en resum, de la nostra violència de cada dia, des de la que acaba amb una ganivetada mortal, fins a la manera despietada amb què ens cridem, amb què ens destruïm les reputacions, amb què maltractem un vell en una cadira de rodes. Em pregunto si part de la violència sexual contra les dones no té l’origen, també, en la impaciència, els insults, el menyspreu, de tots contra tots, a casa, en les faltes de respecte que cometem cada dia, tots tancats en el món de les nostres satisfaccions personals i la mínima atenció cap a les necessitats dels altres.

Sobre educar, tothom coincideix que el que més educa és el respecte. O, com deia el savi Raimon Panikkar, “l’educació no s’ensenya, l’educació s’encomana”. Si la societat té comportaments violents, també entre iguals, encomana violència.