Insisteixo en 'insisteixo'

Als catalans ens obsessiona deixar-nos pronoms febles, i aquesta obsessió ens fa ballar el cap. En l'article d'ahir escrivia "Jo, insisteixo, no ho diria", i un lector que deu patir d'aquest mal no es pot estar d'apuntar que aquí insisteixo hauria de ser hi insisteixo .

Segons el nostre amable lector, quan aconsellem a algú que truqui més estona, perquè sabem que hi són, no li hauríem de dir "Insisteix" sinó "Insisteix-hi". I una vegada s'ha sembrat el dubte, costa més dir "Insisteix" sense mala consciència.

Perquè de vegades passa que, de tant trucar, al final ens arriba una veu que diu "Ja vaig!", i això sí que fa mal a l'orella. Primer, perquè havia de ser "Ja vinc!" i, segon, perquè un vaig exigeix, com a mínim, el pronom hi .

Ara bé, si anar exigeix hi i n'hi ha que se'l deixen, ¿qui ens assegura que no passa el mateix amb insistir ?

Ens ho han d'assegurar els bons diccionaris, perquè parlem de trets lèxics i, per tant, idiosincràtics dels verbs. I ja ho fan. La majoria, per desgràcia, implícitament, a través d'exemples. Així, al DIEC i el GDLC hi surt "És inútil que insisteixis", que ens fa veure que insistir no funciona com anar. "És inútil que vagis" seria agramatical o escatològic.

Insistir té, doncs, un ús absolut (sense complements) i un ús amb complement preposicional. Per això, si el lector ara em preguntés "¿Seria incorrecte escriure hi insisteixo ?", jo li diria que no, que seria una manera ben legítima d'emfatitzar que la insistència no és tan genèrica i està més centrada en l'objecte que la motiva.