"I més, i més, i més"

Encetem l'any recuperant el tast del català després d'uns mesos d'esmolar conceptes perquè, com deia l'altre dia un lector, continua havent-hi molta desorientació en l'ús de la llengua i, com diria Cruyff, és bo que cada jugador posi al camp el que sap fer millor.

Sense moure'ns-en, del camp, comentarem avui la peculiar manera que té en Puyal de cantar els gols de Messi -el seu "I més, i més, i més"-, tan èpic com interessant per analitzar un aspecte fonètic del català que sovint ens passa per alt.

En català, la s final d'un mot seguida de pausa només pot ser sorda, però si l'enllacem amb la vocal inicial del mot següent, només pot ser sonora. A "I més", dit tot sol, és sorda. Però a "I més, i més, i més", dit seguit, és sonora. I, per tant, sense ser-ne conscients, estem dient "Mesi, Mesi, Mesi", amb una s tan sonora com la de casa .

Per dir Messi, caldria enllaçar una s final amb una s inicial. Podríem dir, per exemple, "Més, sí, més, sí, més, sí", una petició potser més pròpia d'un film eròtic. Els manuals de català, poc apassionats, ho solen exemplificar oposant "les ales" a "les sales".

I això no ho dic per esmenar en Puyal. El seu "I més, i més, i més" és una troballa que no té sentit qüestionar per motius tan subtils. Ho dic per parlar d'algunes formes ortogràfiques del català que poden sobtar i que s'expliquen per aquesta particularitat fonètica. Demà ho veurem.