El pal de paller / Monti... Python

El pal de paller

Res de nou. El periodista Daniel Arasa ha demanat, a través del seu article a La Vanguardia, que TV3 tanqui el canal dedicat als joves, 3XL. El motiu? Que no li van agradar dos capítols que va veure de la sèrie Skins. L'excusa? Que en aquesta campanya electoral s'ha imposat la moda -poc casual, gens espontània- que una solució perquè els ciutadans no pateixin tant la crisi seria tancar algun dels cinc canals de Televisió de Catalunya. La idea, explicitada sense embuts pel candidat Jorge Fernández, ha tingut uns quants adeptes que, de bona fe o per interessos ocults, han fet sorollet. Es pot debatre tot, esclar que sí, res no és intocable i, sobretot, cal donar la màxima transparència a cada euro de diner públic. Faltaria més. Però també cal conèixer més factors. El pressupost de la CCMA ja s'ha anat retallant dràsticament els últims tres anys. Els treballadors han votat rebaixar-se el sou. S'han renegociat a la baixa molts contractes. Les productores han reduït el seu benefici. S'han eliminat càrrecs... Fer més amb menys. Produir més que mai amb menys recursos, de diners i de gent. A partir d'aquí, discutim-ho tot. Hi ha, però, una dada fonamental: abans de la TDT teníem 2 canals en català dels 10 que podíem veure. Ara en tenim 5 de 100. La proporció esgarrifa. La llengua catalana, ànima de la cultura, cada vegada està més minoritzada. I encara voldrien que perdés més terreny? M'estimo més que el pal de paller continuï fort i líder. (Nota: Actualment jo també treballo a TV3. No amago, doncs, que en puc ser part implicada. Des de l'any 93 hi he anat fent, ara sí ara no, diferents projectes. Però crec, sincerament, que aquest article l'hauria escrit igual si fos cap de programes de RAC1 o director de l''Avui' en lloc de presentador de l''Àgora'. Em fa l'efecte, vaja.)

Monti... Python

Tant de bo fos un esquetx dels Monty Python, però no és cap broma. Al contrari, és el símptoma més greu de la decadència d'un continent. En nom de la situació econòmica i de la crisi del deute, Europa està escrivint, en només quinze dies, les pàgines més negres, tristes i impensables del segle XXI. En les nou dècades que han de venir passaran moltes coses, però difícilment seran tan fosques. De cop i volta, a Grècia mana Lukàs Papadimos, a Itàlia Mario Monti. Cap dels dos no ha passat per les urnes. Ni a l'un ni a l'altre no els ha votat ningú. El sufragi universal ha passat, en un tres i no res, a ser una gran enganyifa. Europa ha decidit triar entre l'euro i la democràcia i -l'escàndol és històric- ha guanyat la moneda. Manen més els mercats que els vots. Fins fa dues setmanes ho intuíem, ara en tenim la constatació. I la Unió Europa (quin paper d'estrassa de Barroso-Van Rompuy), en comptes de denunciar-ho, aplaudeix mentre els mitjans de comunicació se sumen a la claca sense gaire escarafalls.

A Grècia, en el súmmum del cinisme, han fet fora el primer ministre Papandreu perquè va tenir la idea -quanta gosadia- de fer un referèndum i preguntar al seu poble si els semblava bé l'acord que havia aconseguit amb la UE perquè els rescatessin dels seus pecats. Per pensar en la gent, al carrer. D'aquest peu calcen Merkel i Sarkozy. Que aquest dèficit democràtic s'esdevingui precisament a Grècia, bressol de tantes coses, és paradoxal. A Itàlia, el cas és diferent. L'Europa benpensant aplaudeix el nomenament del tecnòcrata Mario Monti -i fins i tot en diuen SuperMario- perquè, d'entrada, és un home endreçat que s'allunya de l'orgia permanent d'un Silvio Berlusconi cada dia més una caricatura de si mateix. Al final, ves per on, a ell també se l'han tirat. I encara no sap qui.