No us puc aconsolar però us puc acontentar
L'estàndard és una tria de les formes d'una llengua. I un dels criteris per fer-la és evitar redundàncies sense perdre matisos. Si dues variants formals diuen el mateix, se'n sol salvar només una. Sobreviu qui aporta sig nificat. En català hi ha parelles verbals com ara consolar/aconsolar , acontentar/contentar, etc. En casos així, Fabra diferenciava entre riquesa supèrflua i productiva. I salvava la pa rella quan podia fer-ne dos verbs diferents i, per tant, no intercanviables.
Per això si mireu el DIEC no hi trobareu ni aconsolar ni contentar , tot i ser verbs ben catalans. I és que ser genuí no és suficient per ser estàndard. En canvi, sí que hi trobareu nomenar i anomenar . L'un vol dir designar per a un càrrec; i l'altre, donar nom o dir pel nom. Però aquesta clara diferència de sentit l'ha creat l'estàndard enfondint en el que només era incipient especialització. No és estrany, doncs, que l'ús encara vacil·li, com vacil·la a senyalar/assenyalar, complir/acomplir, etc.
El zel logicista va dur Fabra a destruir sinonímies per enriquir la llengua. Amb el temps s'ha vist que, en algun cas, ens l'estava complicant inútilment i s'ha fet marxa enrere (ara destí torna a ser sinònim de destinació ). Però, tornant a les parelles verbals, algunes especialitzacions de sentit ens plantegen certs dubtes . Concretament, jo us convido a re flexionar sobre les parelles pujar/apujar i bai xar/abaixar. Demà en parlarem.
