“Que un banc caigui no és la fi del món, la fi del món és una família desnonada”

BarcelonaAndreu Missé (Barcelona, 1947) és periodista i dirigeix Alternativas Económicas. Ha dedicat les vacances i caps de setmana dels dos últims anys a escriure La gran estafa de las preferentes, amb què mira d’explicar la crisi: “No la pots explicar sense parlar de qui l’ha pagat”. D’aquest escàndol en treu dues lliçons positives: que les protestes socials són un motor de canvi i que els jutjats han mostrat la seva independència. Missé insisteix que no ha fet un llibre contra la banca, però al llarg de l’entrevista no amaga la seva indignació. “¿Tu creus que això és normal?”, repeteix.

Quin cas l’ha escandalitzat més?

Aquí als 80 hi va haver un cas molt dramàtic que és el de la colza. Milers de persones van morir enverinades. Vam entrevistar una persona que havia sigut víctima de la colza, una persona de Madrid, d’una família de pobres de veritat, desemparats, malalts... I el van indemnitzar per això i es va poder comprar un piset que després es va vendre. I aquests diners els va posar en preferents. És una família que s’ha passat tota la seva vida sent víctima d’enganys.

¿Les preferents van ser una operació d’Estat o cosa de les entitats?

Si mirem les institucions, el Banc d’Espanya té una gran responsabilitat perquè va modificar la legislació perquè les preferents poguessin servir per recapitalitzar els bancs. I fins i tot va dir als bancs que fessin preferents per recapitalitzar-se. Ho va dir Narcís Serra al Parlament.

Se’l creu?

Sí. Està contrastat per més gent. Un altre directiu d’una antiga caixa em deia l’altre dia que el Banc d’Espanya li va fotre una bronca perquè no havia fet preferents. Amb la gravetat que el banc sabia que els inversors havien fugit d’aquest producte, perquè en coneixien els riscos. I sabien que es col·locava a petits estalviadors. La CNMV va ser qui va fer que es descobrís tot. El 2011 va dir “Vostès no poden continuar”. Va fer la seva feina, però té poca força davant dels bancs. Ha de reforçar-se amb més competències, més gent i més capacitat sancionadora. Als EUA les multes són de 15.000 milions, aquí el màxim són deu milions.

Als preferentistes se’ls va tractar com a inversors, no com a estalviadors.

Sí. A la legislació espanyola no estava previst fer això. I a la legislació europea Espanya va ser un conillet d’Índies. Alemanya diu que una part del rescat la posa Europa però l’altra l’han de posar els inversors, els preferentistes. D’això no hi havia cap llei. La legislació que ho permet és del gener d’aquest any.

I ara s’aplicarà a Itàlia.

I el govern italià, ara que hi ha llei, s’hi resisteix! Nosaltres sense llei ho vam aplicar. L’OCDE va dir “D’acord, però quitances petites”. Home, van ser del 70%.

Vostè veu les preferents com un símbol del poder dels bancs.

Tenen un poder desproporcionat a Espanya. Les preferents, durant sis anys, es van fer de forma il·legal: entre el 1998 i el 2003 els bancs es recapitalitzaven a través de les illes Caiman. Això per què era així? Perquè als bancs ningú s’atrevia a dir-los que no. Després surt la llei europea i diu “Vostès han de fer tests”. No els fan. El Santander va fer una captació de capital de 7.000 milions per comprar l’Amro Bank. Va guanyar 3.000 milions. Els que van invertir en bons del Santander van perdre’n el 45%. O el 60%, segons els càlculs. I ningú va dir res. Els van fotre una multa de 16,9 milions, l’Audiència la va rebaixar a sis i ho tenen recorregut. Els bancs tenen controlats el legislatiu, el supervisor i els mitjans. Fa quatre dies set diaris van sortir embolicats amb anuncis del Santander. Fa uns dies El País va sortir embolicat amb un del Sabadell... Això no ho ha fet mai The Economist, ni el Herald Tribune, ni el New York Times. És una ofensa, una exhibició de poder.

És un sector ben connectat.

Recordo el Zapatero amb trajo i el Botín amb xandall, com qui rep un empleat. Espanya no té unes relacions normals amb la banca.

Els preferentistes ho van patir?

Hi ha un poblet a Còrdova on un zelador tenia els pares amb preferents. I comença a lluitar. Al poble van estar lluitant dos anys amb CaixaBank. Van aconseguir que els tornessin la majoria dels diners, 13 milions a 300 afectats. I em deia: “Fixa’t tu: hem estat dos anys lluitant, fent manifestacions pel poble, i al final ens han tornat els 13 milions, que és la indemnització que li van donar a Nin. I què hem guanyat? El que ja era nostre”.

Vostè ha dit: “Se’ns ha fet creure que si un banc fa fallida és la fi del món”. I li demano: no ho és?

No. La fi del món és un desnonat. Que una família hagi d’anar a dormir al carrer amb nens petits. Jo estic d’acord que el Banc d’Espanya i el BCE tinguin com a prioritat salvar els bancs: que no caiguin, que això pot provocar un desastre. Però cal equilibrar-ho en una balança on hi hagi una altra autoritat que defensi les persones. Si només miro els bancs... Hi ha gent que perd els estalvis de tota una vida, gent que no ha fet vacances, que ha sigut prudent i amb les preferents ho ha perdut tot. I això els ha posat malalts, hi ha gent que s’ha mort... S’ha enfonsat un banc com Lehman Brothers, que ha creat una gran catàstrofe, però no és la fi del món. La fi del món són les famílies desnonades, que continuen sent milers.

Hi ha més control a la banca?

Una mica s’ha millorat. Però els bancs estan en una situació impossible amb els tipus a zero. És un grandíssim problema a tot arreu i a Espanya més perquè tens 200.000 milions d’actius improductius, una morositat del 9%... Fa anys els experts deien que amb la morositat al 6% no es pot fer banca. El cost del capital dels bancs és del 8% i el seu rendiment és del 4,4%. Això què vol dir? Que els bancs es poden salvar fent productes tòxics, col·locant una altra vegada estructurats...

¿Hi ha entre els sis grans banquers d’Espanya un altre Rodrigo Rato?

No els conec tots. Són els responsables de la crisi però ho són perquè hi ha hagut un marc que els ha permès fer tot això. El primer que hauríem de fer és acabar amb el marc que els dóna aquest poder.

Quines tres coses canviaria si tingués una vareta màgica?

Primer: les exigències de capital encara són petites. Si els bancs estan molt capitalitzats és difícil que facin grans estralls. Segon: la gran falla és la informació. Hi ha una regla d’or senzilla. La pregunta és: ¿els diners que he deixat aquí estan garantits per l’Estat? Si ho estan, puc dormir tranquil. I tercer: donar poder de veritat al supervisor. Que puguin posar multes proporcionals als guanys dels bancs.