L’internet català que no va poder ser

Julian Assange ha pronosticat que demà algú tallarà les connexions a internet des de Catalunya per dificultar encara més el procés de votació i recompte del referèndum d’autodeterminació convocat pel Govern. Tant si es compleix la profecia de l’activista digital com si no, cal reconèixer que desconnectar el país de la xarxa és una intervenció relativament senzilla. Aquests dies n’hem tingut un tast amb el bloqueig de l’accés a dotzenes de pàgines web que informaven sobre el referèndum. El que poca gent sap és que fa cinc anys un projecte per dotar Catalunya d’una connexió pròpia a internet -que ara hauria impedit als poders estatals aplicar aquests talls de servei- va fracassar per falta de finançament.

Les grans multinacionals implantades a Catalunya contracten les seves connexions de xarxa a algun majorista internacional de dades, o fins i tot a més d’un, per disposar de redundància. Però la gran majoria de les pimes, institucions, organismes i particulars catalans ens connectem a internet fix o mòbil mitjançant les xarxes d’alguna de les quatre grans operadores de telecomunicacions de l’Estat: Telefónica, Vodafone, Orange i MásMóvil, subjectes totes elles a la jurisdicció espanyola com hem comprovat, i que fan servir en més o menys mesura alguna de les anelles troncals de fibra òptica terrestre que connecten la península Ibèrica amb Europa. Entren per la Jonquera, passen per Barcelona, continuen fins a Madrid seguint les autopistes de Saragossa i València, i tornen a travessar els Pirineus per Irun via Burgos, ramificant-se també pel camí cap a altres regions espanyoles i cap a Portugal, com es veu al plànol adjunt. Per deixar Catalunya digitalment a les fosques n’hi ha prou d’interrompre -virtualment o física- les connexions que ens arriben pel nord, pel sud i per l’oest.

El cas és que Catalunya no disposa de cap connexió pròpia a les xarxes internacionals per la frontera de l’est, la marítima. Aquesta anomalia entre els territoris desenvolupats amb sortida al mar ens situa en una posició desfavorable, considerant que més del 90% del trànsit d’internet circula en algun moment per cables submarins. Aquestes infraestructures transporten el gruix de la capacitat de dades del món, i s’està teixint amb elles una malla mundial cada vegada més densa: Telxius, la filial de xarxes de Telefónica, està a punt d’acabar l’estesa del cable Marea, propietat de Facebook i Microsoft, que uneix l’estat nord-americà de Virgínia amb la població basca de Sopela. De la mateixa zona ja surt un altre cable cap a l’estació britànica de Highfield.

De fet, hi ha dos cables submarins de telecomunicacions que aterren a la Península en territori català: l’un ho fa a Barcelona, entre la Vila Olímpica i el Fòrum, i enllaça amb el node italià de Savona; l’altre, que arriba a la platja del Baix Llobregat entre Gavà i Viladecans, connecta amb la platja mallorquina de ses Covetes. Però tots dos pertanyen a Telxius i, per tant, també estan sota jurisdicció espanyola. Fins i tot hi ha una tercera estació d’aterratge a Cabrera de Mar (Maresme), però no s’ha arribat a fer servir mai i actualment està abandonada.

En aquest context, l’any 2011, en temps del primer govern d’Artur Mas, un grup de professionals catalans de les telecomunicacions van proposar a Carles Flamerich, director general del ram, impulsar un accés català a la xarxa de cables submarins que travessa el Mediterrani, aprofitant una circumstància molt favorable: just al davant de la costa de Barcelona, a menys de 350 quilòmetres de distància, hi ha submergida una Y (un repetidor òptic amb bifurcació) del cable TE North, propietat de l’operadora Telecom Egypt i que connecta l’estació d’Alexandria (Egipte) amb la de Marsella (França). Només es tractava de pescar temporalment aquesta derivació existent, connectar-hi una nova fibra submarina i, amb un vaixell d’empreses especialitzades com Tyco Marine i Alcatel-Lucent Marine, fer-la arribar fins a Barcelona, on entraria per la zona del port i es transformaria en fibra òptica terrestre per poder distribuir la connexió als diversos centres de telecomunicacions situats a la zona, des del punt neutre de connexió CATNIX, on intercanvien trànsit totes les operadores, fins al mateix CTTI de la Generalitat. Amb l’operació, a banda de proporcionar connectivitat internacional directa a l’administració catalana, també s’hauria tancat per via marítima l’anella terrestre que ja uneix Barcelona i Marsella, que fa una dècada va desbancar Itàlia com a punt preferent de connexió entre Europa i l’Àsia, i Barcelona s’hauria situat entre els principals hubs de telecomunicacions mediterranis, gràcies a la possibilitat d’accés terrestre a Lisboa i Bilbao sense haver de vorejar Gibraltar.

Dos dels implicats en aquella proposta han explicat a l’ARA que el cost total de l’operació, incloent-hi els desplegaments de la fibra submarina i la terrestre i la construcció de l’estació d’aterratge, es va estimar en 25 o 35 milions de dòlars, entre la sisena i la vuitena part de la burrada que el PSG acaba de pagar per Neymar. Malauradament, la idea es va abandonar l’any 2013 en no aconseguir finançament: Flamerich, que l’havia acollit amb entusiasme, recorda que va topar amb les restriccions pressupostàries a la Generalitat, mentre que els altres promotors no van aconseguir interessar-hi cap operadora ni inversor privat, malgrat que s’havia previst explotar comercialment la connexió; en aquella època, un canal de 10 gigabits per segon de capacitat entre Marsella i Bombai es llogava per un milió de dòlars mensuals. Però les family office s locals van preferir dedicar el capital a inversions immobiliàries. I així és com el totxo va passar per davant de la possibilitat de connectar el país al món sense intermediaris. Com que la derivació submarina encara és allà on era, potser algú s’ho podria tornar a mirar amb carinyo.