Carta d’alarma al conseller de Cultura Santi Vila

Benvolgut conseller, em temo que ha triat dirigir un departament més complicat del que es pensa. Un departament que gestiona la misèria i que tracta amb uns creadors que, per dir-ho amb el Dante, han abandonat “ ogni speranza ”. Ja són a l’infern. O quasi. Això no serà un balneari. Ni encara menys un trampolí. Tots els consellers que han pensat que d’aquí saltarien a responsabilitats més altes, s’han estavellat. ¿Recorda el cas de Joan Maria Pujals, aquell que es va “abraonar” damunt del Flotats? Aspirava a tot i al final... Perquè en realitat no hi ha responsabilitat més alta que la cultura, que vol dir tractar amb la matèria de l’esperit i la bellesa, amb la gent més sensible i imaginativa, amb valors intangibles que ens fan ser com som com a persones i com a poble. La cultura catalana, a més, té alhora un grandíssim potencial i unes immenses debilitats. Aquesta realitat dual, estantissa, afegeix una gran complexitat a la seva gestió des de la cosa pública. En fi, la conselleria de Cultura té la desgràcia de tenir un pressupost de fireta i la gràcia de ser simbòlicament més que una conselleria.

Vostè arriba al càrrec en un moment summament delicat, quan el país es disposa a fer un anhelat salt polític de gran risc, quan els professionals del sector estan en plena caiguda del seu salt a no se sap on, i després d’un conseller, Ferran Mascarell, que coneixia la gent de la cultura com si fossin la seva família. Els havia dedicat la seva vida professional, i per això aquests últims anys de penúries no se li han revoltat, malgrat les ganes de fer-ho, malgrat les discrepàncies. És gairebé segur que amb vostè no tindran la mateixa paciència. I si la tenen, serà una mala notícia: voldrà dir que estan definitivament morts de por a l’infern. Llavors senzillament no tindria res a fer... Però si els queda alè, no tindran miraments, sobretot si detecten el més mínim indici que el seu pas pel departament és instrumental, que no li interessa, no tant la cultura -a qui no li interessa?- com els problemes dels qui la fan. Està molt bé que es preocupi per la façana del Liceu, però també cal fer-ho per les ventures i desventures dels seus treballadors. No és tan important si li ha agradat o no una funció d’òpera com si creu que el teatre de l’òpera funciona bé. I el mateix amb el teatre, el circ, la dansa, el món editorial, les biblioteques, els arxius, els museus...

Després d’una evolució lenta, massa lenta, finalment tenim gairebé totes les institucions que havia somiat Prat de la Riba, però ara resulta que funcionen sota mínims, que no poden fer bé la feina, no poden aspirar a l’excel·lència. Catalunya, culturalment, fa la viu-viu. És a dir, s’està morint. Està abandonant tota esperança. Quin trist final, oi? I això a les portes de l’estat propi per fer un país de qualitat. Si no vigilem, hi arribarem amb una cultura de segona. Així doncs, conseller, ha de tenir clar si simplement pensa gestionar la decadència o si assumeix el crit d’alerta i fa un gest d’autoritat. Posar-se com a objectiu superar per a Cultura l’1% del pressupost de la Generalitat és francament decebedor. El CoNCA ja fa uns quants informes anuals que adverteix de la dramàtica situació. No se li ha fet cas. En el seu últim número, L’Avenç fa un editorial lúcid sobre el “pas enrere” que estem fent. I no s’hi val a donar només les culpes a Madrid per l’IVA i la descarada recentralització dels recursos. Ni s’hi val a dir que la cultura s’ha de reinventar i que no pot viure de la subvenció. Quina subvenció? Si és el sector menys subvencionat del país! Tot això és retòrica antiga per emmascarar el no-res.

Com a exalcalde deu tenir clar que la cultura és essencial per a qualsevol projecte col·lectiu. Què seria Figueres sense el Museu Dalí? Seria una ciutat inexistent al mapa. Què seria Figueres sense l’Acústica i l’Acustiqueta? ¿I sense el Museu del Joguet? ¿I sense el Teatre El Jardí, que d’altra banda encara podria donar molt més de si? Què seria sense la gran biblioteca pública Fages de Climent? I si Figueres tingués universitat, si no hagués deixat perdre en el seu moment el Museu del Cine (avui tan ben instal·lat a Girona), si potenciés més el seu teixit juvenil i creatiu, aniria molt millor. La cultura és el gran motor. I a Catalunya el tenim avariat. Per què no ho reconeixem i ens posem mans a la feina?

Benvolgut conseller, li toca decidir aviat si vol deixar petja en el seu pas pel despatx de la rambla de Santa Mònica, si s’hi vol implicar a fons, si vol lluitar de debò per un gir d’ambició cultural per a la societat catalana, o si només es tracta d’un peatge per saltar al despatx de la plaça de Sant Jaume. Les seves primeres declaracions públiques, de tan vagues i previsibles, no són gaire esperançadores. Però estic segur que aviat ens sorprendrà amb valentia i determinació.