Control de costos
RAÓ SOCIAL. Tot el debat sobre el canvi de nom de CDC em recorda una anècdota que Francesc Gordo (sense accent a la o ), fundador del partit -i gerent, a l’època de l’anomenat cas Casinos - ens va comentar a l’Andreu Farràs i a mi fa molts anys, quan preparàvem una biografia de Miquel Roca. Ens va dir que entre la fundació clandestina del partit, el novembre de 1974, i el seu registre com a partit polític legal, poc abans de les eleccions constituents de 1977, van registrar la raó social “ control de costes ” (CDC) per poder començar a funcionar internament. Vist en perspectiva, el nom no podia ser més inadequat per a un partit que, des del seu accés al poder, va demostrar una manera de fer gens ortodoxa per controlar els seus costos i ingressos.
MARCA. Fa quaranta anys, les sigles CDC incloïen un concepte modern per a l’època, el de convergència, que exemplificava la voluntat del seu fundador per constituir un partit-moviment que superés les barreres ideològiques: el famós pal de paller. Al cap de poc, però, la necessitat de distanciar-se de les poderoses esquerres catalanes -PSC i PSUC- va moure el partit cap al centredreta i l’aliança amb els democristians d’UDC. Després, l’hiperlideratge de Jordi Pujol va garantir dècades d’èxit electoral, però va hipotecar el futur del partit de tal manera que, quan el patriarca va caure en desgràcia, la gran força del centre catalanista va aparèixer davant de la societat com una closca buida, incapaç de reaccionar als casos de corrupció que afectaven el seu nucli.
REFUNDACIÓ. Des de l’esclat del cas Palau, la confessió de Pujol i els casos reals o inventats de finançament il·legal del partit, CDC s’ha mogut a contrapeu, reaccionant tard i malament. Fins i tot ara, en un procés de refundació que inclou la renúncia a les sigles històriques, la gestió de la direcció s’ha vist contestada per les bases, que consideren que s’està actuant de manera dirigista i poc audaç. L’autoritat moral d’Artur Mas s’ha vist compromesa, han emergit sectors i corrents, els militants han aplaudit, xiulat o esbroncat els oradors, i el congrés del partit és una olla de grills que recorda els tradicionals guirigalls de l’ERC d’Hortalà i Colom, o la capsa de sorpreses de la CUP. Paradoxalment, tot això demostra que CDC ja és una cosa nova.
FUTUR. Les batusses internes generen impacte mediàtic, burles dels adversaris i, eventualment, el càstig dels electors. Però en el cas de CDC, una assemblea a crits pot ser una catarsi. La pitjor opció possible hauria estat una renovació a mitges, acceptada per assentiment per unes bases resignades. El conat de rebel·lió de divendres és un signe de vida. I encara que auguri un període de turbulències, els convergents -es diguin com es diguin- no es poden estalviar aquest xarampió. S’han de preparar per lliurar una batalla ideològica contra els seus adversaris, dialogar amb els qui ja s’han renovat del tot -els Demòcrates d’Antoni Castellà- i presentar-se davant d’un electorat orfe com un partit fort i net. CDC ha passat massa temps pensant a controlar els costos.
