17/01/2015

Després de la primavera

2 min
Els ciutadans han d’entendre que el que està en joc és el futur del nostre dia a dia i no un horitzó indefinit ple de banderes flamejants.

VIOLINS. No seré jo qui distorsioni el so de violins que acompanya el moment actual del procés; l’acord entre Mas i Junqueras ha costat tant, i ens va deixar a tots tan estabornits, que sembla que ara s’ha imposat una entesa tàcita per insuflar optimisme per decret i per desterrar paraules i actituds que restin o divideixin. Jo també ho intentaré. La setmana passada, en aquest mateix espai, em vaig exclamar perquè independentistes “de primera hora” havien titllat de “regionalista” Oriol Junqueras, i alguns lectors m’han advertit que fer competicions sobre el pedigrí sobiranista no condueix a res de bo. Que ara el que toca és la generositat, comptar fins a deu, etc. Entesos. Però que ningú no s’enganyi, fins al 27 de setembre falten encara nou mesos d’alta intensitat política, amb eleccions i processos judicials pel mig, i la convivència entre l’acord estructural i la picabaralla conjuntural serà una autèntica prova de foc per als partits implicats.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

ELS PARTITS. Cadascun té els seus propis reptes. El de CDC (o CiU, ja ho veurem) és afrontar la seva renovació -“refundació”, fins i tot- sabent de què cal prescindir i què cal salvar. Perquè hi ha molt de cada. Si el partit liquida el pujolisme, arrenca la corrupció d’arrel i assumeix el lideratge del sobiranisme de centre, té molt de camp per córrer. A Catalunya hi ha una àmplia base electoral que vol respostes noves i comportaments nous, que no és el proletariat però tampoc se sent casta, i que per descomptat no s’emmiralla en Syriza. Saber administrar la renovació és el gran repte de la nova fornada de dirigents de CDC. El següent és convèncer Unió Democràtica perquè faci el mateix camí.

Pel que fa a ERC, en només dos dies ja ha vist el que li espera: un constant exercici de funambulisme per mantenir l’aliança estratègica amb Mas sense deixar de banda les etiquetes pròpies d’un partit d’esquerres -el país “més net i més just” que Junqueras no deixa mai de reclamar-. D’aquí vénen les batzegades: l’endemà de vetar la compareixença de Mas a la comissió sobre el frau, Junqueras llança una diatriba contra Oriol Pujol i les seves pràctiques. ICV i la CUP, que miren de reüll l’expansió de Podem, aprofitaran qualsevol oportunitat per minar la credibilitat esquerrana dels republicans.

ANC I ÒMNIUM. Les picabaralles entre els partits favorables al procés són, doncs, pràcticament inevitables, i per això és important que l’ANC, l’AMI i Òmnium Cultural mantinguin el seu paper arbitral, afavorint el consens, el diàleg sobre aspectes concrets, la verificació constant dels acords. Carme Forcadell, Muriel Casals i Josep Maria Vila d’Abadal han insistit en la necessitat d’eixamplar la base social del sobiranisme, i això demana fermesa en les conviccions però una mà estesa de forma sincera cap als que es mouen en territoris ideològicament fronterers. I, sobretot, no demana tant mobilitzacions massives com una pluja fina d’activitats més localitzades, amb més contingut, per fer entendre a cada cop més ciutadans que el que està en joc és el futur del nostre dia a dia, i no un horitzó indefinit, ple de banderes flamejants i alimentat només per la il·lusió. La primavera catalana s’ha acabat -i s’ha acabat de forma més que esperançadora-. Continuem endavant.

stats