Dones

Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús“AGalícia -conta en la petita reunió amical l’elegant artista, l’ sportman acomplit- m’he trobat amb llocs en què eren dones les que prenien el meu fato de viatger i en portaven la càrrega. Darrere la dona, venia el marit, que allargava la mà i cobrava el servei...” Hi ha silenci. Tota la nostra revolta repugnada cap en aquest silenci. I allà estan les nostres belles amigues, aplegades en grup vaporós i sumptuari, entorn la llum dolça abrigada sota pantalla champagne en la llàntia de peu. Allà estan les ocioses, les del viure daurat, les mimades per totes les carícies de la fortuna. L’una és alta i majestuosa com una emperadriu, i les sedes i les glasses color d’acer volen, negligents, entorn del cos d’escultura sense tara. L’altra sembla nedar entre escumes pomposes, meravellosament rosa sota les blancors. La tercera és com una nina blonda disfressada de papalló negre: enmig de la negror del vestit escampadissa, un punt verd, que és una esmaragda, una taca roja, que és un vano color de sang... Per distreure-les, per ornar el seu oci, per ésser pagats d’una mirada dels ulls indolents o d’un petit riure de la boca musical, uns homes els conten històries, entre vapors de te -històries d’altres dones que sofreixen. “Hi ha sovint entre un home i un home -deia Montaigne citant Terenci- més distància que entre les més distintes de les bèsties”. I entre dona i dona, i entre destí i destí de dona, més distància encara.