Escampar la boira
MOVIMENT. Les peces es belluguen inquietes i el tauler trontolla. En el joc de trons català ningú és exactament al lloc on voldria ser, ningú no sap cap on vol moure’s, perquè tot depèn de com avanci la partida. I hauria de ser a l’inrevés... Però sota l’aparent bloqueig hi ha moviments subterranis, flirtejos i distanciaments controlats. Mirem Ciutadans, per exemple. Va néixer per atiar l’espanyolisme, després per laminar el PSC, després el PP, i ara gairebé sembla que festeja els antics votants de CiU, els catalanistes d’ordre. Contra Ada Colau i contra la independència, però reclamant més diners per a Catalunya i oblidant-se del conflicte lingüístic, Inés Arrimadas pensa que podria deixar de ser l’eterna noia enfadada, esdevenir una mica més mainstream. En Rivera li demana vots; el que obté a Catalunya no l’acosta a la Moncloa ni de conya. ¿I si fitxem algú d’Unió?, es deuen haver preguntat a C’s. Però semblar catalanista no és fàcil, ja ho va intentar en Josep Piqué. Al final la cabra tira al monte, i el PP estaria encantat d’enarborar en solitari la bandera de l’Espanya eterna. Què farà, l’Arrimadas?
EL CENTRE. ¿I què farà Convergència? Ara que s’ha desprès dels Pujol i d’Unió, ara que les bases se li han tornat indepes, resulta que una part de la cúpula del partit reivindica la moderació i la sobirania “instrumental” (és a dir, contingent), amb Germà Gordó i Santi Vila al capdavant, i amb tots els lobis del món papallonejant al seu entorn; amb la certesa que al capdavall l’enemic serà el populisme d’esquerres i que, després de tanta estelada, si tots els liberals ens estrenyem la mà (i que em perdoni en Fages de Climent), es podrà bastir una aposta electoral guanyadora. Però l’independentisme és el que permet a CDC mantenir el poder, a través de Junts pel Sí. Puigdemont ho té molt clar i no pensa mantenir-se neutral si la pressió dels autoanomenats moderats es fa més forta. Però mentre no s’arriba a Ítaca, és lògic que el convergent mitjà es pregunti: ¿com aconseguirà CDC liderar el futur centredreta si forma part d’un bloc sobiranista cada cop més esquerrà?
‘COMUNS’. Ada Colau també vol el centre, perquè vol la majoria. Vol els votants de Maragall i fins i tot una part dels de Trias. La Colau no és la CUP i ni tan sols és ICV; la seva fórmula no és la de Quintilià, suaviter in modo, fortiter in re, sinó just el contrari. Fermesa verbal, simbolisme, forta exposició pública, però sense jugar amb foc. Els comuns volen substituir el PSC i marejar-nos amb el referèndum per recaptar vot independentista. Centralitat en temps confusos. Això amoïna ERC, que no té la capacitat dels comuns per recollir vot metropolità; per això Junqueras, conviccions a banda, té la urgència que el Procés desemboqui en alguna cosa o altra, perquè les cartes siguin sobre la taula i s’acabin les ambigüitats. A diferència de molts dels seus adversaris, Junqueras necessita que la boira escampi. Però les pròpies giragonses del sobiranisme han alimentat la incertesa; les primaveres no poden durar tant.
