Estructures d’estat? Partits!
Cada cop és més evident que la nit del 27-S l’independentisme va entrar en una fase diferent. L’anterior havia estat caracteritzada per la mobilització i per la fantasia unilateral. La mobilització popular, impressionant, va culminar amb la consigna “President, posi les urnes” i, consegüentment, amb la consulta del 9-N (2014) i amb les eleccions “plebiscitàries” del 27-S (2015). Pel que fa a la fantasia unilateral, havia estat definida en el document número 10 del Consell Assessor per a la Transició Nacional (juliol de 2014), el qual havia establert que, si l’Estat es negava a “cooperar”, “l‘alternativa que restaria a la Generalitat [...] seria la de proclamar unilateralment la independència, [la qual] només es pot produir, per ser eficaç, si es pot exercir de manera efectiva el govern del territori, que comporta el seu control [...]. Sense aquesta condició no podria néixer de manera efectiva el nou estat”.
L’escenari exigia, doncs, crear unes “estructures d’estat” que permetessin, arribat el moment, “exercir de manera efectiva el govern del territori”. La llista d’estructures pendents començava, indefectiblement, amb una agència tributària capaç de fer-se càrrec de la recaptació de tots els impostos d’un dia per l’altre. Que ERC instés el govern de la Generalitat a accelerar-ne la construcció es va convertir en una constant de la política d’aquell període.
Però va arribar el 27-S. Tot i que la nit electoral es van voler llegir els resultats com el “mandat democràtic” que legitimava aquella independència unilateral, el realisme s’ha anat obrint pas inexorablement, i, per exemple, Junqueras ja declara que la independència de Catalunya “no serà fruit només d’una decisió unilateral de les institucions catalanes, ni tan sols serà fruit d’un suposat acord bilateral [...], sinó que serà un procés inevitablement multilateral” (21-3-16). En definitiva, que la independització es veu cada cop més de l’única manera que es pot veure: com un procés ordenat. A l’escocesa.
Ara bé, si fins i tot Junqueras ha deixat de creure en una independització unilateral, per què seguim considerant necessari crear “estructures d’estat”? Els independentistes escocesos, precisament perquè mai no van considerar una independització unilateral, no es van ni preocupar ni ocupar de crear-ne cap. Del que es van ocupar va ser de convèncer tants escocesos com va ser possible de les virtuts de la independència.
Tots els observadors sensats saben que, com va dir fa molt poc Pablo Iglesias, un referèndum dins de la legalitat espanyola és inevitable, i que, com ha dit Iceta més d’una vegada, Catalunya serà independent si la majoria de catalans ho vol durant prou temps.
Ara bé, existeix, aquesta majoria? Dos milions de catalans han votat en dues ocasions independència; són molts, però ni són prou, ni les consultes eren prou comprometedores. Què és el que cal per consolidar aquesta majoria? Només una cosa: uns partits que transmetin a la població la confiança que, arribat el cas, serien capaços de gestionar el país ordenadament i de convertir-lo en una cosa millor. No necessàriament molt millor, però sí millor.
Existeixen aquests partits? No. Hi ha tres candidats (ERC, CDC, Demòcrates), però cap d’ells -per inseguretat o per incapacitat- no ha definit un projecte consistent de país.
Des del punt de vista de l’economista, que és el meu, aquest projecte hauria d’incloure almenys quatre elements: el model productiu (què produirem i com ho farem, com gestionarem l’enorme creixement del turisme i com afrontarem la revolució de la robòtica); el model educatiu, científic i tècnic, que exigeix un model productiu pròsper; el model de relacions laborals (com equilibrarem la flexibilitat que cada cop necessiten més les empreses i la protecció al treballador); i, finalment, el model d’equitat (quin nivell de desigualtat no estem disposats a tolerar i com ens ho farem, a l’escola, al mercat de treball i via redistribució de la renda, per esmenar-lo).
Entre els independentistes s’ha instal·lat la idea que el més urgent és crear les estructures d’estat que permetin tocar el dos a la francesa, que el segon és consolidar les majories que desitgin fer-ho i que només després d’haver marxat serà el moment de parlar del país que es vol construir. La seqüència correcta és exactament la contrària: el primer és proposar el model de país; el segon és, des d’aquella proposta, guanyar la batalla de les idees i aconseguir així les majories; i només aleshores ocupar-se d’altres qüestions.
En conclusió, les úniques estructures d’estat urgents són partits capaços, per idees i per quadres, de gestionar un país independent.
