Publicitat
Publicitat

Hi som per cuidar-nos amb molt de tacte

COM EMOCIONA un nadó quan et prem el dit amb tota la força de la seva maneta. I com trenca el cor un refugiat agafat desesperadament a la mà de qui el rescata al mig del mar. Hi ha mans empenyent cadires de rodes de gent gran o amb alguna discapacitat, mans que agafen el braç per ajudar algú a pujar l’escala. Parelles fent manetes. Hi ha aquella infermera que et posa la mà amb tendresa sobre el braç enmig d’una prova dolorosa, i la llàgrima que et cau no és pel mal, és per notar que algú connecta amb el teu patiment i et recorda que hi és. Agafar-nos la mà és el gest que hem inventat per escenificar l’acte més preciós, la companyia, el fet de ser-hi.

Hem vingut aquí, tot i que ho dissimulem massa bé, a estimar i ser estimats, i per tant a cuidar-nos. I aquesta cura sempre ha reposat en el tacte. Hi ha autèntics mestres en l’art de trobar la pressió adient, que ho diu tot sense paraules.

(Entre parèntesis: escric aquesta columna 2000 escoltant I want to hold your hand, dels Beatles. Ho dic per si la voleu llegir amb aquesta banda sonora.)

La cura de les persones és la tasca més important del món, i la menys valorada. L’han assumit i assumeixen molt més les dones, i l’encomanem a l’últim que arriba, de vegades dones immigrants que deixen de tenir cura dels seus fills, que deixen el seu país, per tenir cura dels nostres avis. No ho tenim ben resolt ni ben encarat, ho anem delegant. I mentrestant en el món dirigit encara per la barreja de testosterona i infantilisme masculí, des de les finances i la tecnologia fins als pressupostos militars, es dibuixa un futur màgic ple de drons i de cotxes sense conductor i ciutats que pretensiosament s’autoanomenen intel·ligents per com coordinen els semàfors. Ui, sí. El futur, en el millor dels casos, és allargar l’esperança de vida, i perquè la vida tingui esperança sempre caldran persones que ens cuidin i ens donin la mà amb molt de tacte.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT