Publicitat
Publicitat

L’OBSERVADORA

Històries de l’Havana

Gusanos, cucarachas... dissidents. Em va rebre en el que algun dia devia ser una esplèndida torre colonial de planta baixa i pis, amb escales de marbre i balcons. Vivia amb la seva dona ocupant dues habitacions d’una casa compartida amb 7 nuclis familiars més.

Em va citar molt d’hora un matí assolellat de gener i em va advertir que a la sortida anés directament a l’aeroport.

Vam parlar de vaguetats dins la casa fins que em va fer sortir a una petita terrassa on hi havia una cortina que ens protegia de les mirades del carrer.

Allà va començar la conversa i em va assenyalar on era el micròfon de l’interior.

Em va explicar que la vida a Cuba era resistir. Com els dissidents del règim eren controlats, assetjats, empresonats i torturats. Com es quedaven sense feina -l’estat era pràcticament l’únic empresari-, com s’amenaçava les famílies i es deixava els seus fills sense escola. Com es pressionava els veïns per “declarar-nos indesitjables i obligar-nos a una permuta forçosa”, i agraïa la “força moral demostrada” pels que compartien casa amb ell.

L’últim acte de “ repudio” l’havia fet un dels anomenats Destacamentos Populares de Respuesta Rápida, l’eufemisme per als sicaris del règim.

Feia poc, una multitud progovernamental havia anat a escridassar-lo i trencar alguns vidres que mai no podrien ser reparats. “Controlant la por, vam sortir a veure qui eren els que ens atacaven i, enmig dels joves que ens increpaven, hi havia Roberto Robaina”, que anys després seria ministre d’Afers Estrangers.

Gustavo Arcos era un dels molts dissidents que venien de la lluita contra Batista. Al costat de Fidel Castro, Arcos va lluitar i ser ferit a la caserna de Moncada i, després de la victòria revolucionària, va marxar com a diplomàtic a Brussel·les. Entre el 1959 i el el 1964 va conèixer l’Europa democràtica i l’URSS i els seus satèl·lits. Va ser aleshores quan van començar els problemes amb el règim: “Veure de prop el sistema comunista soviètic em va permetre intuir en què s’estava convertint el meu país”. I afegia que, “vistos els resultats, si el dimoni hagués arribat a Cuba no ho hauria fet millor”. Arcos pensava que el seu país estava “al límit de les seves forces”, corria l’any 1995.

Quan portàvem una hora de conversa va arribar algú i Arcos em va demanar que els deixés sols. Els veia des de la porta de fusta i vidre que tancava la terrassa. Li va donar un objecte. Semblava una capseta de llumins. Se li va desencaixar la cara. Poc després l’home va marxar i vaig tornar a sortir a la terrassa protegida del carrer per la cortina blanca de plàstic. Arcos em va ensenyar un missatge del seu germà Sebastián, que complia condemna de 4 anys i 8 mesos a la presó d’Ariza, a la província de Cienfuegos, per un delicte de consciència. Li anunciava que estava malalt, que no rebia medicació i que no obtindria els beneficis penitenciaris a què tenia dret. Les condicions d’empresonament eren deplorables i tenia assignat un “reeducador”. Posava noms i cognoms a dissidents torturats.

El missatge havia arribat en un paper escrit amb lletra minúscula, enrotllat com si fos un llumí, dissimulat entre els altres. El va tornar a enrotllar i es va ficar la capseta a la butxaca commocionat.

Durant dècades els dissidents han estat animats a marxar del país, Arcos no ho va fer. Va morir fa alguns anys a l’Havana.

Paradiso

A prop de l’oficina d’interessos nord-americans a l’Havana sempre hi havia hagut un gran rètol propagandístic: “Senyors imperialistes, no ens fan cap por”, es podia llegir en un gran cartell caricaturitzant l’enemic. Pocs carrers més endins del barri, on les cases són velles i l’electricitat i l’alimentació escasses, algú havia completat un mural propagandístic “Socialisme o mort” amb una pintada: “Valgui la redundància”.

Anys després al mateix barri vaig conèixer la Berta. Tenia 8 anys. Vam passejar hores i hores. Quan vaig preguntar a quina hora dinava, va respondre espontània “Menjar? Si no hi ha menjar!” i morta de riure va afegir “Però la salut i l’escola són gratis”.

La presó d’aigua

Virgilio Piñera va morir l’any 1979 a l’Havana. Era l’etern dissident. Lliurepensador, homosexual, poeta. A la novel·la Presiones y diamantes va escriure sobre la falsedat d’un famós diamant que acabava llançat al clavegueram. Piñera va caure en desgràcia. El diamant fals portava el nom de Delfi, anagrama de Fidel. Era corrosiu i irreverent, va ser enterrat en la clandestinitat com en una de les seves sòrdides i iròniques històries. El cadàver no portava sabates. No en tenia.

Piñera escrivia a un altre intel·lectual maleït, José Lezama Lima: “Vivimos entre tecnologías dictatoriales, entre planes y simulaciones, ya no sufrimos por nada, sólo se nos permite tomar pastillas y callar”. La densitat del seu silenci era un crit per la llibertat.

Moure el dinousaure

Elizardo Sánchez va fer la revolució com tants altres. Després es va dedicar a “traginar el cadàver de la revolució sobre les espatlles del poble”, com em va explicar fa uns anys. Amenaçat i empresonat per presidir la Comissió Cubana de Drets Humans, va enviar la dona i la filla a l’exili. Cuba és la gent de fora i la de dins. Els que han resistit a l’illa i els molts que han marxat. Com unes siameses que moren si són separades.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT