Publicitat
Publicitat

“It’s the economy, stupid”

Amèrica és massa gran perquè una sola causa, demanda social o facció política pugui explicar la victòria de Trump aquesta setmana.

Una bona part del vot republicà prové del seu electorat tradicional, l’anomenat partit de Reagan, integrat per tres grans blocs de votants. En primer lloc, els empresaris, professionals i executius (especialment fora de Nova York, Washington i Califòrnia) partidaris d’un estat limitat, impostos baixos i mínima regulació econòmica. En segon lloc, el protestantisme evangèlic (més una fracció del catolicisme ratzingerià), que, amb la pinça al nas i amb l’esquer d’un vicepresident conservador en qüestions morals, ha sortit a bloquejar la possibilitat que els demòcrates refacin a la seva mida el Tribunal Suprem (el gran agent de canvi social als Estats Units). I, finalment, les classes mitjanes i populars contràries a la correcció política de les elits progressistes i, particularment, contràries a l’acció afirmativa, que entra en col·lisió amb les idees de l’esforç i del mèrit tan centrals en les economies de mercat avançades. (La creació, des de fa algunes dècades, de tota mena de programes específics i particularistes per protegir i compensar diverses minories, ha acabat identificant l’esquerra europea i americana com el principal obstacle per fer possible un principi de justícia universal i igualitari i, per tant, com l’enemic de la mobilitat social de la majoria. Aquesta és una de les causes centrals de la caiguda de la socialdemocràcia en els darrers vint o trenta anys.)

A l’electorat republicà tradicional aquestes eleccions hi han sumat una fracció, important, de la classe treballadora industrial. I aquest afegit ha capgirat l’elecció. Del racisme de la classe treballadora blanca americana com a explicació del vot a Trump se n’ha parlat molt. Al meu entendre, però, el motor del seu comportament és l’economia a seques. Com ja vaig subratllar fa uns mesos a l’ARA des del 1980 el salari mitjà no ha augmentat i el salari del 20% més pobre ha caigut en termes reals -com a conseqüència del canvi tecnològic i la globalització-. La recessió del 2007 va accentuar aquella tendència. Obama va estabilitzar l’economia però no ha aconseguit tornar als nivells salarials d’abans de la crisi. D’acord amb dades recents de Branko Milanovic, l’any 2013 la renda del 50% de la població americana era un 5% més baixa que l’any 2007. Un bon pessic dels votants industrials que van donar suport a Obama l’any 2008 o s’han abstingut o han votat Trump. Això explica la victòria republicana en tot el cinturó industrial que travessa Wisconsin, Michigan i Ohio fins a arribar a Pennsilvània.

Amb Sanders, que en retòrica antisistema a voltes semblava l’ànima bessona de Trump, els demòcrates potser haurien estat capaços de guanyar. Amb Clinton hem après que no: Hillary hauria estat una presidenta formidable, per preparació i per l’equip que l’envoltava; però les seves connexions amb Wall Street (fent xerrades a banquers pagades a 250.000 dòlars per reunió), errors no menors en seguretat nacional (tant la crisi de Líbia com la gestió dels correus electrònics) i una falta d’empatia carismàtica que els votants demanen dels candidats l’han deixat fora de joc.

La victòria de Trump obre una enorme incertesa per tres raons: el seu tarannà, volàtil, rancuniós i autoritari, als antípodes d’un Reagan o un Obama; el seu equip, feble i impreparat, i, sobretot, l’estranya coalició electoral, amb interessos contradictoris, que l’ha dut al poder.

Trump ha promès, en típica línia reaganiana, abaixar els impostos i desregular l’economia (fet que explica l’entusiasme exuberant de la borsa aquesta setmana). I, alhora, ha proposat fer un extens programa d’obra pública a càrrec del govern federal, que per l’esquerra té reminiscències hitlerianes i per la dreta recorda el gran pla d’autopistes dissenyat per Eisenhower. Aquestes estratègies només es poden reconciliar a través de taxes de creixement asiàtiques (impossibles en economies madures) o mitjançant més dèficit públic (perillós considerant els nivells actuals de deute públic).

La promesa estrella, però, de Trump és el restabliment dels salaris de la classe treballadora americana mitjançant aranzels i una política migratòria restrictiva. Dubto que aquestes dues darreres mesures canviïn l’estructura salarial americana. És cert que la competència asiàtica ha matat moltes indústries tradicionals. Tanmateix, també és veritat que els productes que comprem ara serien molt més cars i, per tant, el nostre poder adquisitiu més baix, si els tornàvem a fer al món avançat. En tot cas, les transformacions al mercat de treball (sous estables, desaparició del treball industrial) són, sobretot, el resultat de canvis tecnològics (l’automatització sistemàtica de tota mena de rutines i feines). Aturar-los voldria dir reduir la taxa de creixement i fer-ho faria encara més difícil reconciliar totes les demandes que han dut els republicans a controlar presidència i congrés.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT