Publicitat
Publicitat

La desconnexió cultural

Fins i tot els intel·lectuals franquistes reconeixien l’aportació d’un Verdaguer com a “glòria nacional”

Fa unes setmanes, en una extensa entrevista per al diari digital El Español, publicada sota l’epígraf “ Hablando sobre España”, el savi Pere Gimferrer evocava una escena commovedora de l’exili de Juan Ramón Jiménez. Des de Santiago de Cuba, el poeta escolta per ràdio una cançó pietosa de Verdaguer que el fa plorar i afirmar: “ Que yo tenga que estar en esta cárcel que es estar fuera de España”. I Gimferrer reblava: “ España para él, por tanto, era o podía ser una canción en catalán de Verdaguer ”. El periodista encarregat de la secció, Mariano Gasparet, va transcriure la resposta convertint el gran escriptor català Jacint Verdaguer -popularment mossèn Cinto- en un Joaquín Verdaguer que més aviat sona a cantant de boleros de la Cuba de Batista i que desvirtua completament el que Gimferrer, citant el Nobel espanyol, volia expressar. Per a Gasparet -de qui desconec l’obra i els mèrits, que deuen ser molts, però només cal entrar al seu perfil de Twitter per veure quina informació sobre Catalunya obté i tria-, el nom de l’escriptor en llengua catalana més important no té cap importància. Com no és gens important per a ell escriure’n el nom correctament. El detall, una niciesa, té una lectura més àmplia: l’absolut desconeixement que molts escriptors espanyols tenen sobre la cultura catalana.

El cas de Verdaguer és especialment paradigmàtic, perquè és l’autor de la monumental L’Atlàntida -l’epopeia més important del món hispànic amb Os Lusíadas del portuguès Camões-, en què el sacerdot poeta narra el pas d’Hèracles per Ibèria i la història de l’enfonsament de l’Atlàntida, i prefigura la descoberta d’Amèrica a través de Colom, que escolta totes aquestes històries de boca d’un ermità després d’un naufragi a les costes espanyoles. De fet, l’autor havia titulat inicialment l’obra L’Espanya naixent. Reconegut pels seus coetanis castellans, anys després un dels representants del nacionalisme musical espanyol, el gadità Manuel de Falla y Matheu -amb orígens familiars catalans i ressonàncies catalanes del seu mestre Felip Pedrell- va prendre L’Atlàntida com a projecte personal. L’èpica verdagueriana el va obsessionar des de jovenet i hi va treballar fins que la seva mort a l’exili argentí, ara fa 70 anys, la va deixar inacabada. Fins i tot els intel·lectuals franquistes reconeixien l’aportació d’un Verdaguer com a “glòria nacional” i d’aquí que l’any 1971 la Real Fábrica de Moneda y Timbre emetés un bitllet de 500 pessetes amb l’efígie del capellà poeta a l’anvers i la del Canigó -administrativament a la República Francesa- al revers.

Els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana

Al capdavall, tot plegat demostra que d’uns anys ençà s’ha anat produint una fonda desconnexió entre la cultura castellana i les cultures no castellanes, singularment la cultura catalana. És a dir, si Marcelino Menéndez y Pelayo o Miguel de Unamuno podien tenir un bon coneixement de la cultura catalana a través dels seus homòlegs Antoni Rubió i Lluch o Joan Maragall, els intel·lectuals espanyols d’aquest nou segle sembla que han tingut poc interès en l’estat de la cultura catalana i han cercat uns còmplices que des de Catalunya els han donat la imatge que volien veure i l’estat d’opinió que volien sentir. El desconeixement dels clàssics, però també de les darreres novetats, la consideració de la llengua i la cultura catalanes com quelcom secundari i subordinat, l’exclusivitat de la representació de la cultura catalana als autors en castellà, el paper preponderant d’alguns d’aquests intel·lectuals en l’opinió anticatalanista amb una visió d’Espanya homogènia i monolingüe, la desaparició de la solidaritat que agermanava els sectors progressistes amb els sectors catalanistes sota el franquisme, etc., han fet que a partir de la Transició -el darrer gran intent d’aproximació- la bretxa s’hagi anat fent més ampla. I no sé si va ser abans l’ou o la gallina, però la desconnexió cultural espanyola respecte a Catalunya, vista i sentida com un menyspreu, ha afegit motius al procés de desconnexió política de Catalunya respecte d’Espanya.

La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes

La construcció cultural de la nació espanyola ha deixat molt poc espai a les cultures no castellanes -més enllà d’un Josep Pla encara present en els sectors conservadors més il·lustrats- i el món cultural català és prou dinàmic, àgil i ben connectat a les darreres novetats europees i nord-americanes per no intentar, debades, el reconeixement de la seva poderosa però desdenyosa veïna peninsular. Ho escrivia el Nobel Camilo José Cela l’any 1974 al pròleg del Diccionari Vox castellà-català català-castellà : “ Entiendo pecaminoso y hasta suicida el divorcio existente entre las culturas y las literaturas expresadas en castellano y en catalán ”, reblat amb una sentència que ha fet fortuna: “ Desde que España es España [...] siempre fue más peligroso el separatismo de Burgos o de Valladolid que el periférico o, dicho de otra manera: siempre fueron más nocivos y numerosos los separadores que los separatistas ”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT