31/3: L’EI és el problema, però Al-Assad no és la solució

Que l’exèrcit del règim sirià hagi alliberat Palmira, probablement gràcies en part al suport rus, és una molt bona notícia. Palmira estava en mans de l’Estat Islàmic i aquesta derrota té un fort impacte estratègic i moral. I, sobretot, cada vegada que l’EI perd el control d’un territori hi ha una gent que és alliberada d’un règim de terror literalment inenarrable. Entre el mal menor i el mal major no em sembla gens cínic triar el mal menor. Sempre que no el confonguem amb el bé. La versió siriana de la Primavera Àrab va començar perquè el règim d’Al-Assad no és homologable ni suportable per a bona part de la seva població. Certament, hi ha coses pitjors, com l’autoproclamat Estat Islàmic: el fonamentalisme sunnita va pujar a l’onada de les Primaveres per crear un califat basat en el terror. Però el descontentament de l’inici era del tot legítim. Ni el règim d’Al-Assad ni els seus aliats poden esdevenir ara els bons de la pel·lícula perquè resulta que n’hi ha uns altres de pitjors. Es pot preferir el mal menor, però com a mínim cal aspirar al bé. Si no, tornarem en nom de la realpolitik al cinisme d’aquella frase atribuïda a Roosevelt sobre Somoza: “Potser és un fill de puta, però és el nostre fill de puta”.