Tota una lliçó de sexe i de vida
APARENTMENT Jo també vull sexe!, emès al Sense ficció de TV3, pot semblar un gran documental que tracta amb respecte i sensibilitat i alhora amb profunditat i de manera explícita el doble tabú del sexe amb discapacitats. Un tema desconegut, que té morbo, i que confirma com la televisió ben feta amb voluntat de servei pot ajudar una societat a obrir les ments.
Però aquest Sense ficció ha sigut molt més que això. La feina de Montse Armengou i Ricard Belis ha anat més enllà. El reportatge és tot un tractat sobre la condició humana, la necessitat de tocar i ser tocats, el valor de la diferència, l’aprenentatge constant, els límits i les possibilitats de les persones cuidadores, les limitacions i els condicionaments socials, els cossos, els drets humans, la vida. Poques vegades he vist parlar amb tanta franquesa i de manera tan sana sobre la sexualitat, i que ho fessin persones que durant anys se n’han vist privades fa pensar molt sobre les mancances d’una societat mediàticament sexuada i a vegades sobrestimulada però que no passa de l’aparença, de l’ús i abús de cossos modèlics i que no afronta de cara les riqueses i mancances interiors de tots plegats.
Per això el reportatge és transgresor. “El punt més subversiu és que estàs reclamant el plaer per a un cos que ha estat declarat esguerrat, per a unes persones a qui ens veuen com a angelets asexuats”, deia en Jaume. “No necessiten teràpies, ja en tenen moltes, necessiten plaer, alegria de viure”, afegia un expert.
Veure la mare d’en Xavi satisfeta de trobar qui masturbés el seu fill confirmava la força de l’amor incondicional i era una invitació explícita a obrir les mentalitats dels pares.
La Carmen, que es dedica a donar-los plaer i que protagonitzava amb en Jesús el clímax de l’escena final, explicava el seu perquè: “M’inspiren tendresa, em donen una lliçó de vida constant”. I sí, tots vam fer un màster sobre el sexe i la vida.
