30/04/2016

Voto per empoderar els pares

2 min

Molts pares de nens que fan tres anys el 2016 estan en ple neguit per l’escola que els acabaran assignant. Uns perquè potser no serà la triada, d’altres perquè tindrà bolet (línia addicional que afecta només una promoció) i d’altres perquè l’han triada com a mal menor. Però hi ha un neguit més transversal: el de dur els fills a una escola innovadora, que no els retingui dins una aula i que en lloc de fer exàmens els empoderi.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Com totes les febres i modes, té un component consumista, poc reflexionat, que convé refredar amb sentit comú. Cal dir, d’entrada, que aquesta innovació pedagògica tan rupturista respon a ideals que tenen segles i que van aflorant cada X anys com si fossin la panacea universal (Dewey als EUA, Freinet a França, Montessori a Itàlia, etc.). I no és tal panacea -i fracassa sovint- no pas perquè parteixi de postulats erronis sinó perquè se sol promoure ignorant coses tan bàsiques com que els nens s’han d’educar des del vincle emocional mésfort -sent els seus pares- i que quan, fallant això, l’escola elimina l’autoritat i ho deixa tot en mans de la llibertat creativa d’uns nens maleducats, s’entra en un caos que no deixa ensenyar res.

El mateix pare o mare que mira el mòbil quan el seu fill fa 10 minuts que es gronxa mentre altres nens esperen torn, perd els nervis si no li entra en una escola innovadora. Per al nen seria infinitament millor que no s’inhibís d’educar-lo. L’èxit de l’escola no depèn tant d’encertar el mètode. Depèn molt més de la qualitat i quantitat de temps que els pares dediquen als fills tenint certaidea de què vol dir educar. A l’escola li aniria molt millor que els nens hi arribessin més tard i s’hi passessin menys hores els primers cursos, si, en les hores que no hi fossin, uns pares amb reduccions laborals retribuïdes els estiguessin educant. Una aula de nens educats amb un mestre que tingui vocació i sentit comú serà sempre un espai més propici per ensenyar que els projectes transversals que aspiren a empoderar semisalvatges.

El fracàs escolar no el combatrem fent competir escoles amb mètodes pedagògics que ja es venen com les dietes o els sistemes d’entrenament. El combatrem muntant la societat de tal manera que fer de pare i mare sigui una mica més fàcil. Ara és heroic. No és només la falta de temps, no és només l’aïllament de la tradicional família extensa, és la missió gairebé impossible de repel·lir -posant límits contra una pressió cada cop més forta- la invasió de les pantalles, del món digital, de la publicitat, de la teleporqueria.

Fer de pares és l’intent desesperatde convertir els fills en ciutadans solidaris dins d’un model econòmic que disposa cada cop de més mitjans per fer-ne consumidors egocèntrics. Els seus estralls els veiem cada dia. Alguns es tradueixen en obesitat, d’altres en un masclisme que crèiem superat, d’altres en anorèxia, però tots tenen un efecte previ encara més destructiu culturalment: maten l’avorriment d’on neixen les preguntes. Les mateixes preguntes que la innovació pedagògica, amb tan bon criteri, considera que han de precedir qualsevol resposta.

stats