Publicitat
Publicitat

L’antiideologia d’Angela Merkel

Malgrat tot, ¿qui, si no ella, tan experta en les solucions intermèdies, la reina de l’antidrama, podria reconciliar Alemanya?

Es torna a presentar com a candidata. Angela Merkel ha anunciat que liderarà un cop més el seu partit, els democratacristians de centredreta, a les eleccions generals d’Alemanya del setembre que ve. Si el seu partit guanya, afrontarà un quart mandat al capdavant d’un país cada vegada més dividit pel populisme i la xenofòbia.

Però Merkel ha iniciat la batalla i alhora, d’alguna manera, l’ha bandejat. Clinton va basar la seva campanya en la defensa d’Amèrica contra els mals del populisme i el nacionalisme reaccionari; Merkel farà veure que aquesta guerra no existeix. Tal com ha deixat clar la seva campanya, que té tot just una setmana de vida, farà tot el que calgui per evitar enfrontar-se a ideologies o defensar-les. I podria ser un moviment molt hàbil.

Després de l’elecció de Trump com a president dels EUA, els analistes i els dissenyadors de polítiques s’han dedicat a crear uns retrats imponents de les lluites electorals que s’acosten a Europa. En aquests Ölschinken [una paraula alemanya intraduïble que vol dir “pintures a l’oli kitsch ”], les eleccions generals alemanyes es descriuen com un dels episodis de la gran guerra del nostre temps, la propera batalla entre el cosmopolitisme liberal i el nacionalisme, juntament amb les eleccions d’Àustria, França i els Països Baixos. Tot i que hi ha una part de veritat en aquesta visió apocalíptica, com més dramàtic sigui el joc de llums, pitjor aniran les coses per a les polítiques progressistes.

És fàcil dir que els votants estan enfadats; en realitat, estan cansats de l’ortodòxia segons la qual la globalització -i de retruc la migració en massa, la fuga de salaris i la desindustrialització- és inevitable. El que va fer més por als alemanys durant l’estiu i la tardor delirants del 2015, quan arribaven 10.000 refugiats cada dia i les ciutats s’afanyaven a transformar els gimnasos escolars en habitatges provisionals, va ser la sensació de pèrdua de control i el missatge dels seus líders que tot el que no fos l’acceptació silenciosa de la situació era equiparable al racisme.

L’encert de Merkel és veure una tercera via: desempallegar-se de les ideologies de tots dos bàndols i aspirar a un consens pragmàtic

Com als EUA, han emergit polítics populistes, que han proposat la seva versió del mur de Trump, tot i que, a l’Europa d’avui dia, aquestes idees són encara més fantasioses. L’encert de Merkel és veure una tercera via: desempallegar-se de les ideologies de tots dos bàndols i aspirar a un consens pragmàtic.

Això vol dir, per exemple, desenvolupar lleis de migració rellevants i beneficis socials i programes de formació per als alemanys que perdin la feina en benefici dels treballadors de Romania o Bangla Desh; una política exterior europea més activa per evitar o frenar crisis futures, i uns acords de lliure comerç transparents.

Aquesta conciliació també voldrà dir deixar de banda el llenguatge de batalla. El 2015 els alemanys van canviar el cilici posthitlerià per la superioritat moral. Als dissenyadors de polítiques i els analistes progressistes els ha faltat receptivitat per veure cap altre argument que no fos el seu i han permès a l’extrema dreta retratar l’esforç humanitari com un projecte inassequible i elitista.

Encara ara, després del Brexit i de Trump, els analistes omplen d’elogis (i expectatives) Merkel com l’últim líder fort de l’Occident progressista que lluita contra les forces del mal. L’estratègia de campanya de Merkel, doncs, sembla que és bandejar aquesta mena de discurs sense rebutjar el seu compromís amb els valors progressistes. La setmana passada al Bundestag va repassar una llista empipadorament exhaustiva de coses que Alemanya necessita abordar, des de l’educació fins a la consolidació pressupostària, i només hi va incloure un compromís clar però pragmàtic amb la globalització i amb la responsabilitat que el país ha d’assumir en l’àmbit mundial: “Jo crec que hem de fomentar els esforços col·lectius, el multilateralisme. Hem d’intentar donar forma a la globalització, juntament amb els altres. Això és el que propugno”.

Merkel vol que la vegin com l’administradora meticulosa de la seguretat i la prosperitat d’Alemanya

Se sap que Merkel és al·lèrgica al dramatisme i a les paraules altisonants. No vol ser “l’última defensora de l’Occident progressista”, un títol que li va atorgar el New York Times i que s’ha repetit àmpliament a Alemanya. Vol que la vegin com l’administradora meticulosa de la seguretat i la prosperitat d’Alemanya, la Merkel que agradava tant als seus votants abans que se’n desenamoressin el 2015.

La seva postura a favor d’acceptar els centenars de milers de refugiats va ser lloable, però li va fer mal políticament. Merkel, en altre temps personificació d’un ampli consens alemany postideològic, es va convertir de seguida en la figura més polaritzadora d’Alemanya. Després de l’onada d’assalts sexuals la nit de Cap d’Any a Colònia i altres ciutats, atribuïda a immigrants recents, la seva popularitat va caure en picat i només un 46% dels votants deien que esperaven que es tornés a presentar com a candidata.

El temps, i un alentiment de la immigració, sembla que han estimulat les seves perspectives; la setmana passada, un 64% dels votants enquestats van dir que estaven contents que s’hagués presentat per a un quart mandat. Però ara rebrà atacs de l’extrema dreta i haurà de demostrar als votants que el seu suport està justificat.

No serà fàcil. Europa s’està girant contra ella mateixa; a Itàlia, el Regne Unit i França hi podria esclatar una crisi política i econòmica. Merkel haurà de ser creativa en les reaccions polítiques, una qualitat en què no destaca precisament.

I, així i tot, ¿qui si no ella, tan experta en les solucions intermèdies, la reina de l’antidrama, podria reconciliar Alemanya? ¿I quin país, si no Alemanya, centre de l’economia de mercat social, pot ser millor per desenvolupar un model de progressisme social, una forma moderada i pragmàtica d’abraçar la globalització?

Les polítiques liberals progressistes sobreviuran al ressorgiment populista només si els progressistes liberals renuncien a la seva superioritat moral i a la seva política elitista. En les eleccions del 2017 hi ha en joc la conciliació d’Alemanya amb la globalització, la conjuminació de les polítiques progressistes i les posicions conservadores. Hi ha en joc el bandejament de la gran guerra. Podria ser l’única manera de guanyar-la.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT