Unes eleccions gens innòcues
1. NOU MAPA. Des del sobiranisme es tendeix a minimitzar les eleccions del 26-J per seguir alimentant la idea que cada cop estem més lluny de la política espanyola. Però es miri com es miri, ja sigui amb les lents del realisme de la intel·ligència o de l’optimisme de la voluntat, encara queda temps havent de navegar dins d’Espanya. I aquestes eleccions tindran efectes dins del sistema polític català i podrien tenir-ne en la relació Catalunya-Espanya.
La crisi del règim polític de la Transició va arribar aquí molt abans que a la política espanyola. Va arrencar al final del pujolisme, quan es va trencar el bipartidisme no competitiu entre Convergència i el PSC. La formació del tripartit en va ser la primera expressió. Però l’acumulació de poder que inicialment van aconseguir els socialistes catalans (municipal, autonòmic i suport massiu a les legislatives dels temps de Zapatero) i la reeixida travessa del desert que va dur Convergència a una clara victòria després de set anys de govern d’esquerres, van emmascarar la profunditat del canvi. Al final del tripartit, el PSC ja es dessagnava i no ha aconseguit recuperar-se. El pas a l’independentisme ha acabat desestabilitzant Convergència, que ja venia tocada. El seu electorat ha viscut malament un canvi estratègic tan gran com accelerat (i l’emergència de les misèries del pujolisme ha acabat de generar el desconcert). A mesura que el procés creixia, CDC es desinflava. La llista única es va convertir en la taula de salvació (i es va acabar carregant Mas, el seu promotor).
Convergència s’ha desdibuixat en aquest magma. Però Esquerra també pateix les conseqüències d’una aliança contra natura, perquè la política en una societat complexa no es fa sobre un sol eix (l’identitari, en aquest cas) i la unitat sempre és més eficaç si es construeix sobre el pluralisme que si comporta el descoloriment d’uns i altres. Convergència ha perdut el perfil de moderació tan útil en un país conservador en moltes coses (el nacionalisme hi tendeix), i Esquerra Republicana s’ha descolorit i s’arrisca a perdre l’oportunitat de liderar la reconstrucció de l’espai d’esquerres després de la davallada del PSC. Els comuns li estan prenent la cartera. El 26-J, doncs, pot ser el final de Junts pel Sí i el sobiranisme pot entrar en una nova etapa en què la unitat estratègica per la independència hagi de conviure amb l’afirmació del perfil de cadascú. I els comuns es convertiran en actors ineludibles per al sobiranisme. La recomposició de l’espai polític que va començar amb la desaparició d’Unió de l’escena entrarà en la fase decisiva: un nou mapa.
2. RIGIDESES I RECELS. Menys evidents són les conseqüències del vot del juny en la relació Catalunya-Espanya. Em costa de veure algú a la política espanyola capaç de fer seus els consells de Maquiavel: que aquells ciutadans que parlen llengües i tenen cultures diferents són els més difícils de conservar, i que “el que no descobreix els mals quan neixen no és savi de veritat”. Si fossin savis ja fa temps que haurien convocat el referèndum i haurien guanyat uns quants anys de coll. Però la idea castellana del poder és massa rígida per entendre el sentit democràtic del risc. És millor aguantar un conflicte que crear un precedent. Un govern de la dreta, debilitat i amb molta oposició, només pot donar algun caramel, i venent-lo com una gran concessió. Seria òbviament un govern en el qual participés Podem el que podria obrir alguna expectativa. Els partits sobiranistes veuen els podemites amb recel, alguns per raons ideològiques i tots plegats perquè els estan menjant terreny. Però quan no n’hi ha prou anant tots sols i la dificultat de progressar genera senyals d’esgotament, és fent aliats que s’avança. A curt termini, l’única manera de sortir de l’enfangament és jugar les poques cartes obertes que hi ha sobre la taula. I posar Podem, si arriba a algun lloc, davant dels compromisos adquirits, que també ho són dels seus socis d’aquí. Si han llegit Maquiavel els honoraran, perquè els hi pot sortir bé. I per al sobiranisme no seria dolent: encara que es perdés, s’hauria trencat un tabú i s’haurien obert les portes del futur.
