El nom de cada cosa
NOMS. Està assumit que Convergència canviarà de nom. Mas i Puigdemont ho han defensat amb els micròfons davant, i a CDC les coses no es diuen en públic si no s’han madurat abans en privat. Les velles sigles fan olor de Pujol, de retallades i de corrupció; resulten obsoletes en el canviant mapa polític, i és lògic que una època tan mediàtica consideri que la clau mestra de tota renovació ha de ser un canvi de nom. Em temo que el que vindrà serà més aviat una marca, un concepte abstracte que quedi bé a la cartelleria i que -sobretot- estigui formulat en plural, a l’estil de Podem i Ciutadans. Un nom que no signifiqui gaire res i que lligui amb tot. Germà Gordó ha dit que la paraula convergència -o algun derivat- hauria de formar part de la nova denominació, i suposo que hi estan d’acord membres de CDC que no volen llençar a la paperera de la història (com diria la CUP) una tradició política sense la qual no s’entén la Catalunya actual. Però el patrimoni més important de CDC no és el nom, sinó un gruix de votants i un espai ideològic que ara mateix se sent orfe. És un nínxol de votants que no ha parat de minvar, en part perquè la crisi econòmica els ha escombrat cap a l’esquerra o cap a l’abstenció, en part perquè el sobiranisme els ha situat davant d’un dilema irresoluble, entre el rebuig a una Espanya cada cop menys catalana i la por atàvica al risc.
ESPAIS. Existeix al nostre país una lliga d’agreujats per CDC que desitjaria que el vell invent de Pujol i Roca saltés pels aires. És lògic quan un partit ocupa tant de poder durant tant de temps. Però per molt justificats que estiguin els greuges, i encara que la llista d’errors, nyaps i males pràctiques de CDC sigui llarga com un dia sense pa, la revifalla de l’espai de centre catalanista és una necessitat ineludible; ho és per al sobiranisme, esclar, però també per a la societat catalana. És molt millor que la reconquesta d’aquest espai la dugui a terme la part més nova, més valenta i més honesta de l’antiga CDC que no pas que es produeixi un cataclisme que, al cap i a la fi, només beneficiaria el PP i Ciutadans. Els convergents pagaran un preu molt alt pels seus errors, començant pel lideratge (Artur Mas té més vides que un gat, però no pot succeir-se a ell mateix). El seu espai, tot i això, porta un cistell d’idees i valors que pot ser una alternativa al populisme rampant. ERC i el PSC, que comparteixen el desconcert de la socialdemocràcia europea, s’hi hauran de trencar més la closca per buscar el contrast amb els comuns.
EL PLA. Convergents i republicans estan destinats a competir per una part del seu electorat. La competència s’aguditzarà si el full de ruta fracassa. En el cas dels republicans, la independència marca la línia que separa l’èxit del fracàs. A CDC, històricament, aquesta línia vermella és la centralitat. Si el sobiranisme decau, Gordó, Santi Vila i altres alçaran la veu per demanar un viratge que permeti recuperar majories. Aleshores sabrem si la nova CDC es manté sotmesa al jou del passat, o no.
