Publicitat
Publicitat

El país dels miratges

INCÒGNITES. Els politòlegs podrien fer de Catalunya un autèntic laboratori. Ha mort el sistema de partits de la Transició, però el nou marc tot just treu el nas, flairant el panorama, sense refiar-se de res ni ningú perquè cap comportament (i encara menys el comportament electoral) és previsible. No sabem quins lideratges, quines idees, quin marc polític i institucional s’haurà de gestionar. És una crisi, esclar; i el tòpic diu que crisi vol dir oportunitat. Però les oportunitats són terreny adobat per als oportunistes: el discurs fàcil. El populisme. La política de gestos. Sota la fullaraca discursiva, els petons a la boca, les metàfores rufianesques, els conceptes grandiloqüents com centralitat, seny, poble, progrés, etcètera, sovint no hi ha gaire res més que la voluntat d’apropiar-se del relat (maleïda paraula, maleïts els qui l’han convertit en el Sant Grial de la política) i aconseguir que la distància entre la realitat política i la seva percepció sigui cada cop més gran.

MIRATGES. Com diu l’Ignasi Aragay, estem fent semihistòria. La política catalana i l’espanyola estan farcides de miratges. El fracàs de la investidura de Sánchez ha estat una operació inútil, pur tacticisme, tot i l’esforçada construcció de relat per part de la claca corresponent —que és poderosa i fa molt soroll—. Aquesta impostura, en un país amb problemes tan grossos i tan urgents, resulta intolerable. No sé si hi haurà gran coalició o eleccions anticipades; suposo que dependrà del que diguin les enquestes. Però no tinc cap dubte que la governació d’Espanya no es mourà en cap dels seus reptes essencials. Entre aquests reptes hi ha Catalunya. I malament l’afrontarà un govern en què, per acció o omissió d’uns i altres, tindrà un pes decisiu Albert Rivera, el líder del partit de “l’anticatalanisme primari”, com molt bé el va definir, al comitè federal del PSOE, Miquel Iceta. El govern de Puigdemont no pot esperar, doncs, res de bo. Però l’independentisme, fa alguna altra cosa, a part d’esperar?

VERBALISME. Heus aquí l’altre miratge. Govern independentista, declaració de sobirania, full de ruta per a la desconnexió. Algú creu que això sigui res més que pur verbalisme? La sensació, de fora estant, és que el Procés s’ha agafat un descans. Ja sigui per tàctica, o per incapacitat, o per la seva divisió interna (en el si de la majoria independentista hi ha, pel cap baix, quatre maneres d’entendre l’objectiu final i el ritme de la desconnexió). Tot i tenir un mandat parlamentari, i al davant un govern en funcions a Madrid, la vida política catalana camina pausadament, sense passos en fals, al ritme que marca bàsicament el debat precongressual de CDC. Estaria bé que el govern català es marqués objectius, o a falta d’objectius tingués gestos, com els té l’Ajuntament de Barcelona. Si no ho fa per lleialtat al seu propi full de ruta, ho hauria de fer almenys perquè ERC i CDC tinguin arguments de pes per demanar el vot, en cas que torni a haver-hi eleccions espanyoles.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT