Publicitat
Publicitat

Per una majoria imbatible

CONSENS. Sabíem que si Catalunya es disposava a debatre sobre el seu futur sense eufemismes ni subterfugis, sortiríem de la zona de confort -¡la convivència per damunt de tot!- i les posicions es polaritzarien. En el nostre descàrrec s’ha de dir que tot això (el Procés) es deu al fracàs de l’Espanya plurinacional. Pujol explica Aznar, Aznar explica Carod, Carod explica Rivera. Més o menys. Aquesta dinàmica d’acció-reacció ha dissolt el gran espai central que durant dècades van ocupar PSC i CiU. Un espai ple de sobreentesos, de fórmules de compromís (també de corrupteles). De sobte, la crisi econòmica despulla la situació, el catalanisme pren l’estelada, i emergeix -per por- un espanyolisme larvat que, gràcies a Ciutadans, es desprèn dels tics neofranquistes. Els apologetes de l’esperit de la Transició -¡la convivència per damunt de tot!- se’n lamenten, de tot plegat (no recorden que a la Transició, justament, els immobilistes alertaven contra el risc de fractura). Però el que ha passat no és el millor ni el pitjor; és l’inevitable. Caldrà buscar nous consensos, nous espais comuns. És normal que, abans, tothom marqui territori.

BLOCS. A Catalunya s’estan configurant tres grans blocs ideològics: en direm, per fer-ho fàcil, el sobiranisme, el neoespanyolisme i el colauisme. El primer conté elements d’esquerra i de dreta, i mentre existeixi Junts pel Sí no és clar qui el liderarà. El segon serà fagocitat per Ciutadans, a causa de l’erosió constant de PSC i PP (el socialisme català, entregat al PSOE, és ara presoner de l’acord Sánchez-Rivera, que li passarà una factura enorme). El tercer, en canvi, és una esquerra purista -de moment- però nacionalment híbrida, més propera al sobiranisme (En Comú Podem defensa que Catalunya és una nació amb dret a decidir) i més o menys espanyola segons qui mani a Madrid. D’aquest empantanegament, ¿en pot sortir un carril central, un espai de consens? Només entre sobiranisme i colauisme. L’unionisme no pot, i de fet no vol, deixar de ser el mur de contenció del dret a decidir. Això impedirà a Inés Arrimadas ser una alternativa real de poder. Però a Albert Rivera li donarà vots a Espanya. Un partit espanyol no desitja altra cosa.

ACORD. ¿Seria millor un país més homogeni? És opinable. En qualsevol cas, de conflictes interns d’identitat n’hi ha en gairebé tots els estats. La qüestió és que no alterin la convivència i es puguin dirimir de forma democràtica. Heus aquí la clau de volta del futur consens nacional: la defensa de la sobirania de Catalunya, és a dir, de l’assumpció del poder polític català per tal que la gent pugui decidir el futur del país. No dubto que, ara que el referèndum d’Iglesias i Errejón està en via morta, Junts pel Sí i el colauisme han de poder arribar a un acord que consolidi el camí cap a l’estat català, i el complementi amb una proposta confederal que s’activaria només quan Espanya tingués ganes de parlar-ne de tu a tu. Ara mateix, no veig cap opció amb més capacitat de reunir una majoria imbatible a Catalunya.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT