La qüestió separatista

Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[…]

¿Cal als catalans refermar sos lligams amb Espanya o importa solucionar fora d’ella la qüestió catalana? El Catalanisme ha afirmat lo primer, encara que mai li hagi estat agraït i ho ha afirmat sempre amb més o menys radicalisme, des dels qui primer de tot crèiem en la personalitat de Catalunya fins els més conservadors, que s’acontentarien amb una autonomia que no ofegués el que ens resta d’esperit propi nacional. “Avui Espanya -digué Joan Permanyer en l’Assemblea de Manresa destinada a discutir les Bases per a la Constitució regional catalana, tinguda en el mes de març de 1892- es presenta formant una nació, i abans que tot han de reconèixer-la i amb nostres vots hem de ratificar-la. [...] Espanya està composta de diferents regions amb nacionalitat pròpia. La unió d’aquestes regions tingué lloc per mitjà de pactes. Aquests pactes podem recordar-los per a condoldre’ns de lo malament que des del principi es compliren i de la perfídia amb que prompte es trencaren; però no hem d’invocar-los amb ànim de donar-los-hi nova vida, perquè fa temps que foren romputs, i sense haver de rendir-nos davant dels fets consumats, hem de reconèixer que influeixen d’una manera poderosa en lo modo de ser dels pobles. Reivindicar avui la personalitat respectiva de les regions que constituïen abans nacionalitats independents i autònomes, exigint l’acompliment dels pactes amb què s’uniren, seria trastornar la Història. Per això no s’ha de pensar en restablir unides de nou pel llaç de la federació aquestes regions amb sos organismes independents i autònoms”. Nosaltres tenim un criteri més radical: creiem que l’Espanya nova, l’Espanya regenerada, si és que Espanya té redempció possible, ha de ser l’harmonia de les nacions que la formen lligades pel llaç de la federació, vivint dintre ell amb tots sos organismes independents i autònoms. Això és l’únic que pot deturar las aspiracions separatistes i annexionistes. Aqueix llaç antic amb que Catalunya s’uní amb Aragó, València, Mallorca i Sicília, és el que haguera consolidat amb lligams de mútua estimació la unió purament personal dels Estats catalans-aragonesos amb els portuguesos i castellans, amb que comença l’Estat espanyol. Cal caminar cap això gradualment començant per lo que es pugui, aspirant a la realització complerta dels nostres ideals; però no oblidant que els principis de constitució dels pobles no es realitzen de cop i volta, que les sotragades són sempre transitòries [...]