Madrid ja té en marxa la campanya internacional pel no

Brussel·lesLa imatge pacífica d'un milió sis-cents mil catalans donant-se la mà ha posat, definitivament, la situació catalana a l'agenda europea. Fins al punt que la posició tradicional de Madrid -tallar qualsevol ressò del debat fora de les fronteres espanyoles- se n'ha anat en orris. El ministre d'Afers Estrangers, José Manuel García-Margallo, que ha fet una part important de la seva carrera política a Brussel·les, ha entès que havia de sortir al contraatac. Sap prou bé que les ambaixades bullen i reclamen explicacions, com admeten fonts coneixedores de l'entorn diplomàtic madrileny.

Poques hores després de reunir-se amb els representants a l'estat espanyol dels països membres de la UE, el ministre va admetre que faria servir "totes les eines diplomàtiques" al seu abast per garantir la unitat territorial. En presència del comissari europeu de Mercat Interior, Michel Barnier, va anar fins i tot més enllà de negar el dret a decidir i va defensar la seva "obligació d'intentar convèncer els catalans" que els convé més optar per la via unionista. D'aquesta manera, reconeixia l'existència d'un debat i encetava implícitament la campanya pel no després de la mobilització sense precedents de la Diada. L'ofensiva internacional, doncs, ja ha començat de manera oberta.

Un èxit que ha desbordat el PP

Fins a principis de mes, el PP comptava a tenir prou força per minimitzar la repercussió del pols sobiranista de l'Onze de Setembre. El guió del carrer Génova preveia una sotragada d'uns dies que s'acabaria esvaint amb certa facilitat. Creia, equivocadament, que hi hauria menys persones que el 2012 i que el president Artur Mas, prenent nota de l'any anterior, hi marcaria distàncies. L'èxit de la iniciativa de l'Assemblea Nacional Catalana ha capgirat l'estratègia. La situació s'ha endurit. A més, el posicionament dels mandataris de Letònia i Lituània en entrevistes a l'ACN va acabar d'evidenciar que la diagnosi feta per l'entorn de Rajoy havia quedat superada. Com expliquen des de CiU, les declaracions d'aquests dos països han sobrepassat el que sempre ha demanat la Generalitat a la resta d'estats: que es limitin a emmarcar la situació en un "assumpte intern", garantint el "silenci i el fair play ".

Davant d'aquest nou escenari, fonts populars han reconegut aquesta setmana un gir en la manera d'enfocar el repte català. En l'àmbit internacional, Madrid ha deixat de tancar-se a prop de la seva porteria per sortir a buscar el gol. És aquí on cal situar la contundència i la unitat, fins ara inèdita, del discurs de Brussel·les -fixat pel comissari espanyol Joaquín Almunia- i la reunió amb els ambaixadors europeus a Madrid. Com afirmen fonts coneixedores de la trobada, el govern espanyol no va posar sobre la taula la qüestió. En aquests afers, la pressió es fa de manera discreta, bilateral i a nivell d'alts càrrecs polítics. La convocatòria de dijous, en canvi, va servir per deixar clar qui és el cap de la diplomàcia espanyola i, sobretot, per greixar bé les relacions per a la nova etapa.

Fins ara l'executiu de Mariano Rajoy havia optat per provar de frenar l'independentisme a cop de decret llei. Intentant no donar aire a la internacionalització del conflicte, havia posat tots els esforços a reduir les competències de Catalunya en política exterior, vendre una idea uniforme de la Marca Espanya i provar de collar les delegacions autonòmiques amb el pretext de l'austeritat. Ara bé, una maquinària estatal amb prop de 120 ambaixades i un pressupost de 785 milions d'euros no ha estat capaç de contrarestar la feina de la diplomàcia catalana, amb molts menys recursos.

Un clam que travessa fronteres

L'equip d'exteriors del Govern, el Diplocat i la xarxa de molts ciutadans que viuen a l'estranger han aconseguit fer evident el clam a favor d'una consulta. Madrid ha vist amb impotència com s'organitzen conferències sobre el dret a decidir en ciutats europees, com s'han desplegat cadenes humanes arreu del món o com els serveis secrets de països molt diversos comencen a prendre nota dels moviments que viu el país, punt estratègic per al Mediterrani i per a les comunicacions de la Península amb la resta del continent. Hi ha altres fronts, però, més discrets. Per exemple, quan Barcelona es va oferir per ser present als actes del 300 aniversari del Tractat d'Utrecht, organitzat en aquesta ciutat holandesa, la resposta que va rebre va ser de fredor. Una actitud que contrasta amb la satisfacció de Viena per ser la ciutat convidada a les Festes de la Mercè d'aquest any.

L'ofensiva que ha posat en marxa García-Margallo arriba en un moment clau a l'escenari europeu, amb Alemanya a punt d'obrir una nova legislatura i les eleccions europees a l'horitzó. En aquest context, Madrid intentarà que el dret a decidir no condicioni la campanya espanyola al Parlament. Un alt funcionari comunitari reconeixia, en privat, que si el sobiranisme fes coincidir aquella jornada electoral amb la consulta llançaria un missatge europeista inequívoc a Brussel·les. El Partit Popular Europeu també està a l'espera de quin paper jugarà en aquesta campanya Unió Democràtica, que forma part d'aquest grup a la cambra, i que els últims mesos ha tingut una funció important d'interlocutor.

L'altre element que caldrà tenir en compte a partir d'ara és una eventual intensificació de les pressions internacionals a Mariano Rajoy, fora dels focus, perquè doni resposta a les demandes catalanes i no afegeixi més incerteses a l'economia espanyola. A l'espera del nou govern de Berlín, França es manté lleial a Madrid, tot i que el ministre de l'Interior, Manuel Valls, no va defugir parlar-ne a l'entrevista de divendres a Catalunya Ràdio. És un matís significatiu. La Gran Bretanya, en mans de conservadors i liberals, que en altres ocasions hauria estat un aliat natural de la Moncloa, gestiona de manera ben diferent el cas escocès. A més, les relacions entre els dos estats s'han deteriorat últimament pel litigi de Gibraltar.

Catalunya marca el pas

El tauler on ha de jugar la nova partida el govern espanyol és un trencadís, no només de portes enfora. Que el ministre qualifiqués d'"èxit" la Via Catalana per justificar aquesta ofensiva l'ha situat a l'ull de l'huracà dels sectors més dretans i espanyolistes del seu partit. Les pressions perquè el Congrés retiri Josep Antoni Duran i Lleida de la presidència de la comissió d'exteriors ja fa temps que es couen a foc lent. Els pròxims mesos l'executiu espanyol haurà d'adaptar el contraatac diplomàtic a l'estratègia interna. En un àmbit i en l'altre, però, de moment Catalunya marca el pas.