Els votants del PSOE no volen Rajoy
La valoració del president del govern espanyol només assoleix un 2 sobre 10 entre les bases socialistes
El pati descobertEls votants del PSOE avalarien una abstenció del seu partit que permetés a Mariano Rajoy revalidar la presidència del govern espanyol? Després de la dimissió de Pedro Sánchez, aquesta possibilitat està més a prop, però els votants difícilment ho veurien amb bons ulls. Segons l’enquesta que el CIS va fer abans de les eleccions del 26 de juny, els votants socialistes qualificaven amb un 2,10 (sobre 10) el candidat del PP, un punt menys del que concedien al líder de Podem (3,10), Pablo Iglesias, i la meitat del que donaven al cap de files de C’s (4,60), Albert Rivera. I deixant el candidat al marge, la valoració que els votants del PSOE feien llavors del govern dels populars no era molt millor: un 0,84 sobre 4.
Sigui com sigui, l’estratègia a seguir davant la investidura (o no) de Rajoy ha tensionat el PSOE fins a límits mai vistos: mentre que els partidaris de Pedro Sánchez anteposen el no a Rajoy i la coherència ideològica, els de Susana Díaz, tot i que sense dir-ho obertament encara, consideren que atorgar la presidència a Rajoy és un mal menor davant d’unes terceres eleccions.
Dirigents o electorat?
En una entrevista l’any 2012, després que certes veus internes dubtessin de la seva estratègia, l’aleshores secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, reconeixia que el seu partit havia perdut la capacitat de “vertebrar” les diferents sensibilitats territorials i que se’ls percebia com un partit “dividit”. El PP va aprofitar de nou aquest enèsim conflicte per proclamar que era l’únic partit que tenia el mateix discurs i que deia el mateix a tot Espanya. Després del mal resultat dels socialistes a les eleccions basques i gallegues, aquest contrast ha tornat a aparèixer amb força.
L’actual rebel·lió interna al PSOE té el seu origen principalment en les federacions d’Andalusia, Castella-la Manxa, Extremadura i Astúries, si bé també s’hi han sumat dirigents concrets com el president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig -que fa temps que ha covat una animadversió personal contra Sánchez-, Carme Chacón -que en el seu dia va aspirar a la secretaria general- i Tomás Gómez, descavalcat per l’actual direcció del PSOE de la secretaria general del Partit Socialista de Madrid. Amb tot, les dades ens demostren que aquesta és una rebel·lió focalitzada sobretot en les capes directives del partit, cosa que no sempre té una translació directa en el votant socialista.
Per territoris hi ha diferències, però no són molt significatives. Si bé els votants del PSOE a Extremadura donaven al CIS preelectoral la valoració del govern del PP més alta (un 1,13 sobre 4) i una de les qualificacions més elevades per a Rajoy (2,50 sobre 10), a Andalusia la valoració de l’executiu popular queia fins al 0,82 i la del president del govern en funcions era d’un 2,17, una xifra molt pròxima a la mitjana. A Castella-la Manxa aquestes mateixes xifres només creixen fins al 0,92 i el 2,37, respectivament, mentre que els votants del PSOE a Astúries van donar un 0,96 al govern del PP i un 2,13 a l’actual president espanyol en funcions. La coincidència entre dirigents i votants, en canvi, és més gran en aquelles federacions més fidels a Pedro Sánchez, com Catalunya, el País Basc, les Illes Balears, Cantàbria o la Rioja, on la valoració del govern del PP està per sota de la mitjana i la de Rajoy, en la majoria dels casos, també.
Al final, però, cal tenir en compte que la valoració és dolenta arreu. Dit ras i curt: els votants socialistes tenen una imatge negativa de l’actuació política del govern del PP i del seu líder d’una manera molt homogènia. El que és una incògnita és si una renúncia de Rajoy podria matisar l’opinió dels votants socialistes, ja que es tracta d’un líder especialment mal valorat. De desgast n’hi hauria, segur, però probablement seria una mica menor.
Estratègies diferenciades
En ciència política hi ha un famós axioma conegut com a llei de May que ens diu que els militants d’un partit polític són més ideològics i tenen posicions més extremes que els seus dirigents i votants. Potser amb aquesta estratègia al cap, Sánchez pensava que fàcilment es podria veure beneficiat per unes hipotètiques primàries en què participessin tan sols els militants del partit, i en què el principal punt de desencontre entre els dos candidats fos la possibilitat d’abstenir-se en la investidura de Rajoy.
Amb tot, el camí d’unes terceres eleccions a finals de desembre, especialment després del rebombori d’aquests dies, tampoc semblava gaire planer per a un PSOE que al juny va registrar els seus pitjors resultats en unes eleccions generals. Amb independència de la decisió final de la gestora, serà difícil d’evitar la imatge del PSOE com un partit dividit, que, com és sabut en els estudis de vot, no és precisament un actiu electoral gaire prometedor. Al contrari, els electors sempre castiguen la falta d’unitat.
