Carta d’amor al meu odiat mòbil
ESTIMAT MÒBIL:
No sé si llegiràs aquestes línies, perquè encara que vagis d’intel·ligent et noto cada cop més dispers -com jo per culpa teva- i aquests dies estaràs estarrufat i insuportable confirmant que el congrés més important de Barcelona i part de l’estranger porta el teu nom, i tots et riem les gràcies que fas i les que faràs.
Però hem de parlar d’això nostre. Des que estem junts, i cada dia més, ets l’últim que miro abans d’anar a dormir i el primer que toco quan em desperto, les meves rutines han fet un gir descontrolat.
T’adoro. Tant que sovint només tinc ulls per tu, em perdo imatges precioses del meu voltant amb el cap ajupit contemplant-te. Qualsevol dia tindré un disgust greu, quan conduint se me’n va la mirada cap a tu, o quan creuo passos de vianant sense estar pendent dels cotxes perquè em tens captivat.
M’has donat alegries immenses. Rebo tant d’afecte, tantes notícies, tinc accés a tant de món apassionant a través teu des que no ens separem ni un minut, que voldria que això nostre fos per sempre.
No sé viure sense tu, ho admeto, però a vegades temo que viure tan pendent de tu no és ben bé viure.
La dependència és massa intensa, absorbent, no sóc mai enlloc del tot, he perdut concentració, m’arrossego per les cantonades pidolant endolls cada cop que et quedes sense bateria. Sóc el teu esclau.
Hauríem de donar-nos descans l’un de l’altre, m’hauries de deixar respirar, regalar-me hores lliures i amb el cap clar per tenir tots els ulls pendents dels fills, dels amics, d’un bon llibre dels llargs. Vull una relació oberta. Ja em diràs com ho veus, odiat mòbil de la meva vida.
