Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Mai no és tard per aprendre a caminar

SOLEM APRENDRE a caminar a partir de l’any de vida, però, ves per on, jo n’estic reaprenent als cinquanta. Fa temps que m’hi havia anat fixant. El dia que l’admirat Juanjo Millás em va dir que caminava sol cada dia, i que, sense pensar-hi, deixant que la ment fes el que volgués, se li anaven desencallant maldecaps, fins i tot li apareixia la paraula que estava buscant per a aquell article inacabat. O quan vaig entrevistar el filòsof Frédéric Gros, bestseller a mig món per Andar, una filosofía, on repassa què han reflexionat grans pensadors sobre un fet tan senzill com anar fent una passa darrere de l’altra. I em va dir que aprendre a caminar és aprendre a desobeir. Potser per això em ve tant de gust reaprendre’n, per alliberar-me. Caminem a l’aire lliure, i per això pensem o parlem de manera més lliure. Les paraules sembla que tinguin menys pes.

Amb l’amic amb qui més camino som molt més amics des que caminem plegats, perquè ens diem coses que no ens havíem dit, perquè quan ja estàs una mica cansat i concentrat, la ment funciona d’una altra manera, ets més sincer, més directe, o més profund. Et passen les manies que tens en una conversa semblant asseguts davant d’un cafè.

També m’interessa el caminar conscient, i tinc amics que m’ajuden a una cosa tan simple com notar allà on poso els peus. No tinc ganes de competir amb la moda del running, perquè justament caminar té ben poc de competitiu. Ho diu Frédéric Gros: “No hem trobat res millor que caminar per anar ben a poc a poc. Si tens pressa no caminis, corre o vola. Caminant el que compta és la intensitat del cel, l’esclat dels paisatges. Caminar no és cap esport”.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT