Poc valdria fer lleis...

PERSPECTIVA ESPANYOLA. S'entén perfectament que Enric Millo (PP) digui que el projecte de pressupostos generals de l'Estat s'ha d'analitzar "des d'una perspectiva espanyola". Si els analitzem amb un punt de vista català es tracta d'un atracament a mà armada, un afer a dirimir en l'àmbit judicial, més que en el polític. Per al conjunt d'Espanya, els comptes de l'Estat són simplement un desastre; però això és una altra història. El que resulta interessant és l'alegria amb què el govern de Mariano Rajoy menysté el clam que li arriba des de Catalunya. D'una banda, hi ha el càstig inversor (som els primers damnificats en aquest apartat). De l'altra, hi ha el reiterat impagament de les transferències que es deriven del marc estatutari. L'Estatut ja és oficialment paper mullat. Per això es diu tan sovint que cal tenir la clau de la caixa. Sembla demostrat que a Espanya la llei (orgànica i tot) no serveix per a res. "Poc valdria fer lleis si no fossin per Nos i els nostres oficials observades", va dictar Ferran el Catòlic el 1481, a petició de les Corts Catalanes. Certament, valdria molt poc. I el pacte fiscal, si la clau no canvia de mans, també valdrà poc. S'aplicarà o no segons la conjuntura. L'única manera que té la Generalitat de fer-se valer seria recaptant els diners directament, i enviant a Madrid el que li correspongui i prou.

MISSATGES. L'actitud del govern de Rajoy no es deu només al fet que té CiU agafada pels escons. Hi ha també una voluntat de demostrar unes quantes coses, de llançar alguns missatges.

Primera: el principi d'autoritat. L'Estat no es deixa intimidar per proclames sobiranistes.

Segona: les febleses del catalanisme. Davant d'una agressió com és aquest projecte de pressupostos, les elits econòmiques callen, el Govern es queixa tèbiament, l'esquerra es resisteix a alinear-se amb CiU i el carrer no s'omple d'estelades, sinó de contenidors en flames.

Tercera: una lliçó de realpolitik . Mentre Catalunya flirtegi amb la independència, l'Estat pot sospitar que tota inversió en territori català es girarà en contra seva (cosa que podria explicar, també, la dèria pel corredor ferroviari central).

D'aquest tercer punt es dedueix que, encara que digui el contrari, el govern espanyol ha contemplat la hipòtesi d'un pronunciament català que porti a una crisi institucional.

PER L'ESTATUT. En la situació actual, que és d'autèntica emergència, seria injust exigir a CiU més del que pot fer. No es pot trencar la baralla quan no es té majoria i s'està assegut sobre un polvorí social. Però si d'aquí un any la negociació del pacte fiscal esdevé un simple regateig sobre el percentatge de dèficit fiscal (ara és un 8%, Duran vol un 4%, el PP potser oferirà un 6%), estarem igual, és a dir, sense la clau de la caixa i en mans d'un govern que no compleix el que pacta. No és estrany que els sectors més impacients dins de CiU es plantegin tirar pel dret, almenys en termes fiscals. Si la Generalitat assumeix les funcions recaptatòries unilateralment, s'estarà saltant la Constitució; però sempre podrà dir que ho fa per complir les previsions financeres de l'Estatut. Un empat de deslleialtats. Política.