El Petit de Cal Eril il·lumina la Sala Beckett amb un concert històric
Presentació del disc 'La figura del buit'
Només el temps dirà si el disc La figura del buit d'El Petit de Cal Eril tindrà la rellevància artística del Dioptria de Pau Riba. De moment és un dels treballs més extraordinaris del pop català dels últims anys. El seu responsable, Joan Pons, sembla que creu en el prodigi que ha fet, tot i que ho dissimuli darrere un somriure que mira de treure importància a l'efecte màgic que provoca la lluminosa psicodèlia de les seves cançons. Hi creu fins al punt de dedicar concerts exclusivament al repertori de La figura del buit , sense mencions als àlbums anteriors, també notables.
Amb petites variacions, l'ordre de la primera de les quatre actuacions programades a la Sala Beckett va ser el mateix que el del disc. Pons i els nous músics que l'acompanyen -Artur Tort, Dani Comas i Ildefons Alonso- van escenificar una crida a aprofitar cada segon de vida amb alegria: música expansiva per a temps foscos.
El format no els permet dur ni trompetes ni trombons, però els substitueixen amb somriures, una campana i un intercanvi de detalls entre el teclat i la bateria. Tot plegat, conduït per la veu de Pons i enlairat per una solidesa instrumental que els permet combinar sense perdre el pols el pop de La perla , la delicadesa folk d' Ei! Sents com refila l'òliba? , la improvisació de La fi i l'empenta d' Amb tot , Sant Pere i Lleida frega Fraga , l'exultant peça amb què van tancar una nit històrica. A més, la Beckett va facilitar que Pons jugués amb les dinàmiques de la veu i que fins i tot rematés Obriu les mans amb la guitarra elèctrica desendollada.
