Ca que lladra, no mossega
El president Mas va dir ahir a RAC1 que s'està convertint en "impossible" anar de bracet amb Espanya: "Quan no et respecten, només pots dir: «Ja s'ho faran vostès sols»". Ahir també, en un altre mitjà del Grupo Godó, el conseller Mascarell publicava un article en què reclamava un estat propi per a la llengua catalana. El conseller Mas-Colell va sortir de l'últim Consell de Política Financera fet un Nero i deplorant que l'estat espanyol tracta les autonomies "com criatures", una observació especialment greu i certa. I l'alcalde Trias ha viatjat recentment a la Xina per explicar als inversors d'allà que Barcelona no té res a veure amb la disbauxa de gestió pública que als fòrums internacionals s'associa amb Espanya i que és una capital europea on val la pena dipositar-hi confiança i cèntims.
Podríem multiplicar els exemples d'aquest discurs més o menys explícitament sobiranista que recorre les més altes instàncies del poder polític català, el qual, tot i que retallat i rebregat, no deixa de ser un poder. La paradoxa (o no) és que, més enllà de les habituals soflames de la premsa més furiosament espanyolista, des de l'altra banda del riu Pecos no hi ha resposta. Dit d'una altra manera, les apel·lacions dels líders catalans a una eventual separació entre Catalunya i Espanya se'ls en foten. I se'ls en foten perquè no se les prenen seriosament. I no se les prenen seriosament perquè tenen la fundada sensació que són just una manera de llançar una pedra (una pedreta) i amagar la mà. De manera que comença a urgir que es deixi de remugar per les cantonades i s'actuï. Amb el pacte fiscal? D'això també se n'enfoten procel·losament. Dits i no orgues, que deia aquell.
