1 . COALICIÓ. Torna un fantasma que té Catalunya en el punt de mira: el govern de coalició PP-PSOE. Aquesta vegada ha estat Felipe González qui l’ha posat en escena, per a satisfacció del PP, que veu com l’expresident tira més aigua al ja aigualit vi de l’alternativa socialista. Rubalcaba diu sovint en privat que res perjudica tant les aspiracions electorals socialistes com que corri la brama que PP i PSOE són la mateixa cosa. I, de cop, Felipe els agermana. Rubalcaba ha sortit ràpid a jurar que, mentre sigui secretari general, el PSOE mai governarà amb la dreta. No podia fer altra cosa. La coalició berlinesa entre democratacristians i socialdemòcrates serveix de coartada per a moltes coses. En aquest cas, dues: la crisi del bipartidisme i la qüestió catalana. A Madrid, i no només en el poder polític, hi ha pànic davant la hipòtesi que el bipartidisme es desdibuixi. Els fa por qualsevol forma d’intrusisme en un statu quo en què tot està lligat i ben lligat. I l’evolució del procés català fa que hi hagi molts partidaris que PP i PSOE vagin junts per compartir els guanys i els costos (sobretot de cara a Europa) de tancar la persiana a les aspiracions sobiranistes. Una coalició per tancar Espanya. El que no està clar és que aventurar la hipòtesi de la coalició en plena campanya electoral sigui la millor manera de defensar el bipartidisme. Per molts dels pocs que pensen anar a votar serà dissuasòria. En tot cas, Catalunya ja fa quinze anys que va liquidar el seu peculiar bipartidisme. I no ha anat malament.
2 . TRANSPARÈNCIA. La creació de les noves llars ha caigut a mínims, segons el professor Josep Olivé. És a dir, l’emancipació es retarda, l’aprenentatge de l’autonomia personal i de la responsabilitat també, i el consum no creix. Són alguns dels efectes de la caiguda salarial fruit de les polítiques d’austeritat expansiva. Amb salaris de menys de 800 euros no es pot sobreviure. El govern ho anomena recuperació econòmica. I a Rajoy no se li acut altra cosa que fer-se una fotografia de família amb el sector més granat de l’empresariat espanyol. Té alguna cosa d’obscenitat, però també se li ha de reconèixer que té la virtut de la transparència. Que quedi clar qui mana.
3 . FRONTERES. Diu l’excanceller alemany Gerhard Schröder: “L’annexió de Crimea es qüestiona des del dret internacional, però Crimea va decidir en referèndum que volia ser una regió russa. I així ha estat”. És a dir, els governs europeus juren que les fronteres d’Europa són intocables. Una d’elles va canviar en un cap de setmana, i Donetsk i Lugansk van pel mateix camí. Els grans principis del dret internacional no resisteixen la lògica dels fets consumats, aplicada per Moscou. Putin ja porta tres territoris annexionats sense amb prou feines haver disparat un tret, i en té al cap un parell més. Són les guerres de Putin el que està trencant els esquemes a Europa i als Estats Units. Si se sap seleccionar la baula feble de l’adversari i guanyar-se les voluntats pertinents, amb una empenteta n’hi ha prou. I els líders europeus segueixen repetint, contra tota evidència, que les fronteres són intocables. La lliçó és la de sempre: si tens força per canviar les situacions, guanyaràs. I Europa claudicarà perquè no vol embolics de final incert. En canvi, si acceptes els procediments establerts i et mantens en el marc de la legalitat, faran tot el que estigui a les seves mans -que no és poc- perquè fracassis. Francisco Rubio Llorente deia en un article recent: “El dret és el llenguatge del poder. Potser no només això, però certament també això”. El poder és la resultant de les relacions de força; el dret, òbviament, té molt a veure amb el desenvolupament d’aquestes forces. I Putin s’ho pren al peu de la lletra.
