Publicitat

Neils Klim de porta en porta

Quan m'hagi cansat definitivament de buscar cada quinze dies arguments d'actualitat per a aquest article, m'agradaria començar una sèrie de comentaris de llibres, en els qual pugui parlar de llibres que van sortir fa temps però que tenen tant d'interès com si haguessin sortit avui mateix i que seria útil rellegir. Per exemple, fa poc vaig treure del prestatge l'edició del 1745 del Nicolai Klimii iter subterraneum novam telluris , de Ludvig Holberg (la primera edició és del 1741, però idèntica), per mirar-ne les curiosíssimes il·lustracions. Però (amb moltes més notes extretes d'una edició posterior) resulta més còmode llegir la traducció italiana, la primera que se'n va fer, 250 anys més tard ( Il viaggio sotterraneo di Niels Klim , Adelphi, 1994).

L'obra del danès Holberg és un clàssic de la literatura utòpica, en la línia de Thomas More, Campanella i Swift. A diferència dels seus predecessors, l'univers que descobreix Niels Klim no és a sobre la superfície de la Terra, sinó a l'interior, que estaria buit. (Aquesta idea va fer fortuna en la imaginació de molts ocultistes fins als nostres dies, passant fins i tot pels nazis.)

A banda d'altres característiques de l'indret (on els homes tenen forma arbòria), hi ha diversos usos i costums d'aquests hàbitats terrestres que Niels Klim troba particularment interessants i dels quals, evidentment, treu una lliçó moral. Vet aquí un exemple:

"Entre les excel·lents normes del principat hi havia la de permetre els divertiment innocus, amb la convicció que reforcen l'ànim i permeten afrontar les activitats menys grates, allunyant els núvols foscos i la melancolia, que són font de disturbis, desordres i mals propòsits... Vaig observar, però, amb indignació, que entre els espectacles i les obres teatrals hi comptaven també les disputes retòriques: en determinats moments de l'any, els contendents de la disputa s'enfrontaven per parelles com els gladiadors, gairebé amb les mateixes regles amb les quals entre nosaltres transcorren les baralles de galls i d'altres animals ferotges, amb apostes i un premi establert per als vencedors. Per això els rics tenen el costum de mantenir els disputadors de la mateixa manera que entre nosaltres es mantenen els gossos de caça. [...] Un ric ciutadà anomenat Henochi havia acumulat en només tres anys una gran fortuna sumant els premis d'un sol disputador que mantenia a aquest efecte... Amb un ús vertiginós del llenguatge, aquell campió abatia, construïa, feia quadrar el cercle, llançava insidiosos sil·logismes i sofismes dialèctics, i amb distincions, casuístiques i determinacions s'imposava a qualsevol oponent i el reduïa al silenci amb facilitat. De vegades, jo assistia a les disputes, però no sense una certa amargor, perquè em semblava cruel i vergonyós transformar en un espectacle aquells exercicis tan nobles, que normalment són motiu d'orgull per a les nostres acadèmies... M'irritava no tant el fet en si mateix, sinó com transcorria: eren contractats uns instigadors que tan bon punt veien esmorteir-se l'ímpetu de la disputa burxaven els flancs dels disputadors amb instruments punxeguts per tornar a inflamar-los i renovar els seus poders que llanguien.

"A banda d'aquests disputadors, dels quals els habitants d'aquest món subterrani, burletes, en deien masbakki o litigants, feien competir animals de quatre potes, domèstics i feréstecs, i aus ferotges, que eren exhibits als espectadors pel preu d'una entrada. Vaig preguntar al meu amfitrió com podia ser que unes persones amb tant de criteri haguessin degradat als jocs circenses unes activitats tan elevades, que afavoreixen el desenvolupament de la capacitat oratòria, la recerca de la veritat i el creixement intel·lectual. Em va contestar que abans, a l'edat de la barbàrie, aquestes competicions havien estat molt valorades, però l'experiència va ensenyar que les discussions podien ocultar la veritat i tornar els joves insolents... Els resultats demostraven que l'aprenentatge dels estudiants millorava amb el silenci, la lectura i la reflexió".

Somrient davant d'aquestes faules, vaig tancar el llibre i vaig tornar a la realitat: em vaig posar a mirar un bon debat político-jurídic de la televisió italiana, el Porta a porta , en què advocats i periodistes, esperonats pel presentador, s'interrompien constantment els uns als altres.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT