No serà tant!
El Poema de Nadal de Josep Maria de Sagarra -recitat per primera vegada el 1931 al Palau de la Música Catalana per ell mateix- és una denúncia de la covardia de la condició humana i un cant a l'esperança que l'estrella de Nadal ens en pugui deslliurar.
Ai, aire d'aquesta nit!
Dins la teva covardia
i en la gira del teu llit,
home nafrat de cada dia,
tremola el mot que el llavi no diria;
hi ha una estrella que anuncia
dins l'aire d'aquesta nit!
HAVIA LLEGIT MOLTES VEGADES aquest bellíssim Poema de Nadal , però aquest any m'ha suggerit noves imatges que m'han portat a fer-ne una lectura política. Efectivament, d'una banda, el poeta ens parla d'uns temps especialment adversos, que mai no se'ns havien fet tan i tan propers.
Del nostre món de crits i arpelles,
de mandrejar encomanadís,
del nostre món cansat i gris,
de miserables coses velles
emmascarades de vernís,
del nostre món tan lluny de les estrelles!
PERÒ, SOBRETOT, el Poema de Nadal és un lament per l'actitud d'aquells que, com el rabadà, són presoners de la seva covardia. Una covardia que s'expressa, a la cançó, en la conversa del rabadà i els pastors, i que com diu el poeta "s'ha fet més vella que el món". És la covardia del "no serà tant!"
S'hi dibuixen les paraules
de la gran desolació.
Hi ha respostes desmaiades
com les orelles d'un gos
i somriures que anuncien
la covardia de tots.
L'ESTRELLA, PERÒ, ARRIBA per mostrar-nos que hi ha una "escletxa que el cor veu", i que desvetlla una esperança capaç de desfer el "despit que se't menja" i "la febre que et priva de viure, que et crema la sang". L'estrella que, alhora, posa al descobert si n'arribem a ser de porucs.
En el Nadal d'avui, com se fa viva
la resposta brutal dels rabadans!
Com ens cou dins de l'ànima, el que ens priva
de donar el pit i d'aixecar les mans!
NO VULL ESPATLLAR ni empobrir el magnífic Poema de Nadal amb les meves intuïcions i amb els meus neguits, però no em puc estar d'insinuar-los. És un fet que enguany ha arribat Nadal amb una estrella pròpia, amb una promesa de llibertat i dignitat. I, alhora, ens hem adonat que el país és ple de rabadans -tots en som una mica-, acomodats en la nostra vella condició de súbdits, de la qual fa por desprendre's. No: no és cap adversari extern qui ens impedirà seguir l'estrella. Només ens pot vèncer la covardia del rabadà que portem dins.
No és que li manquin ulls per sentir el dia,
no és que li manqui llengua per cridar,
no és res d'això; la seva covardia
és només que va néixer rabadà!
Ell no deixà la grisa cantarella
ni les tres coses del seu baix profit,
i mentre els altres van seguir l'estrella,
ell continuava rondinant al llit.
ÉS L'ÀNIMA DE RABADÀ sorrut, poruc, mandrós, rondinaire, la que es gira d'esquena a la bona nova del camí que anuncia l'estrella del nostre Nadal polític d'enguany. I tanmateix, amics, cridem amb el poeta:
Malgrat el vestit impotent
i la misèria carnal,
malgrat el pensament
de màquina i asfalt,
jo et vull sentir viva i lluent
estrella de Nadal,
esgarrinxant el blau del firmament!
