Com era previsible, a l’anomenat independentisme de butxaca (em penso que el primer a fer servir l’expressió va ser Carod-Rovira) li ha sorgit un opòsit simètric, que podríem denominar, precisament, unionisme de butxaca. Per independentisme de butxaca entenem totes aquelles persones que fins no fa gaire temps no n’eren, d’independentistes (com a molt, estaven a favor d’un hipotètic federalisme, o d’allò que alguns encara s’entesten a presentar com a “terceres vies”), però que van fer el pas cap al sobiranisme quan van assumir la idea que una Catalunya sobirana tindria l’avantatge de suprimir el dèficit fiscal que actualment pateix el país, i que això tindria conseqüències beneficioses tant per a les finances de la comunitat com per a les dels ciutadans. Parlaríem, doncs, d’independentistes de nou encuny, que ja no s’aferren a arguments identitaris, històrics ni sentimentals, sinó a un pragmatisme identificable i quantificable. Economistes, polítics i entitats civils centrades en la matèria han aportat dades que condueixen a una idèntica conclusió: una Catalunya independent seria més triomfant, rica i plena. Més pròspera, més capaç de generar treball i riquesa, de crear infraestructures, d’atreure inversions i de superar la crisi. Podem estar més o menys d’acord amb una o altra veu, però una cosa és certa: l’independentisme de butxaca és una proposta en positiu, que ha engrescat moltes persones i institucions que fins no fa gaire mantenien una postura distant, o indecisa, sobre el procés d’emancipació nacional de Catalunya. Ha constituït un canvi de discurs que ha aconseguit ser convincent.
L’unionisme de butxaca ve a ser el mateix, però a l’inrevés. Després d’invocar mil i una raons històriques i sentimentals (“ Llevamos quinientos años juntos; para mí sería como si me cortaran un brazo” ) contra una eventual independència de Catalunya, finalment el nacionalisme espanyol, així de dretes com d’esquerres, ha descobert que l’argument definitiu residia en els calés. I han iniciat el contraargumentari corresponent: una Catalunya separada d’Espanya seria molt més pobra que l’actual, per no dir que cauria en la misèria més pelada i absoluta. Sense sortir de les pàgines d’aquest diari, insistien ahir en aquesta hipòtesi el senyor Joaquim Coll, portaveu de l’entitat Societat Civil Catalana (que diu que és d’esquerres), i el ministre Margallo (que no hi ha cap dubte que pertany a la dreta espanyola més recalcitrant). Tots dos venien a dir el mateix: la Catalunya independent seria un caos de penúries que no podria imaginar ni el profeta més apocalíptic. En canvi, per l’altre costat sovint es cau en l’extrem oposat, i figura que els catalans independents no tan sols lligarien els gossos amb llonganisses, sinó que els gossos anirien tan satisfets que ni tan sols ensumarien els embotits.
Tant en un cas com en l’altre, ens movem en el terreny de l’especulació. Això sí: il·lusionant l’una, exasperada l’altra. Només se m’acut una solució: votem d’una vegada.
