Publicitat
Publicitat

UN TAST DE CATALÀ

Xauxa no queda tan lluny

Si ahir parlava de les gangues, avui parlaré d'un país somiat per l'humil món rural al llarg dels segles com a utopia material. Com a il·lusió, perviu en el substrat de tots els booms que acaben en crac.

En català se l'anomena de tres maneres: Xauxa, Cucanya i Gandòfia. El primer nom prové d'una regió del Perú i és el més conegut. "Això és xauxa" expressa alhora abundor gratuïta i un cert desori, que sorprèn ben poc quan pels rius baixa vi i les fonts ragen aiguardent.

El país de Cucanya -en francès Cocagne i en anglès Cockaigne- és un mite europeu que neix al XII i ja apareix als Carmina burana dels goliards. S'hi gaudeix de tota mena de disbauxes i, sobretot, no s'hi fot brot: "A terra de Cucanya, qui manco fa més guanya".

Els pins hi feien cocos i de certs arbres en penjava carn d'olla. No és estrany, doncs, que s'anomeni així, en un joc popular, el pal vertical ensabonat per on cal enfilar-se per agafar els premis que hi ha dalt.

Alguns artistes s'hi han refugiat enmig del desastre. El 1567, mentre el duc d'Alba destrueix Brussel·les, Bruegel pinta El país de Cucanya .

Josep Pla, fascinat pel so del mot, el fa més versàtil. Diu que n'hi ha que viuen de la cucanya i adverteix que el futur només serà una cucanya si ens bolquem en el present.

Pel que fa a Gandòfia, Joan Soler i Amigó el situa a Gant i recull una cançó popular segons la qual "als que treballen assoten i als que jeuen passen renda". Un món al revés que ara mateix no resulta tan inversemblant.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT