És prou coneguda la distinció que va fer Max Weber entre l'ètica de la convicció i la de la responsabilitat. Si actuem amb tota fidelitat a les conviccions ètiques i polítiques -o a uns valors, com en diuen ara-, per bé que això ens farà coherents amb aquests principis de partida, tal com deia Weber, inevitablement ens portarà a desentendre'ns de les possibles conseqüències no esperades de la nostra acció, que podrien posar en perill el mateix principi que ens guia. En canvi, si actuem atenent-nos responsablement a les conseqüències de la nostra acció, llavors no queda més remei que transigir amb les conviccions inicials -a vegades, fins i tot trair-les o ajornar-les parcialment- per tal de tenir en compte els efectes no volguts i aconseguir, fins on sigui possible, els objectius inicials per bé que evitant mals majors.
DONCS BÉ: EN TOTS ELS DEBATS actuals sobre com actuar davant de la crisi i els seus efectes, però també sobre el procés que ens ha de dur a l'estat propi, aquesta distinció es mostra ben oportuna i ens pot ajudar a fer una reflexió més crítica. Així, les exigències justicieres populistes davant de les institucions responsables dels grans mals que ens afligeixen, per exemple, solen prescindir de les conseqüències que podrien tenir els remeis radicals que proposen. En aquests casos, el drama és que el fet que tinguis tota la raó ètica del món no significa que l'aplicació d'allò que se'n deriva no tingui conseqüències contràries a les que es desitgen. Per això, no és estrany que la principal crítica que es fa al populisme no és que li faltin bones raons, sinó que simplifica la realitat en imaginar que tot es pot reduir a blanc o negre.
PER ALTRA BANDA, AMB L'EXCUSA de la responsabilitat i de tenir en compte els efectes de l'acció, els que ocupen llocs en els quals cal prendre decisions poden arribar a trair els objectius amb què estan compromesos. Entre altres raons, perquè no sempre és prou clar quines poden arribar a ser aquestes conseqüències i fins on se'n poden assumir els riscos. La por, certament, ens fa traïdors als principis. Però el fracàs per un excés d'agosarament pot desacreditar i enfonsar per molt temps la causa en nom de la qual s'havien assumit aquells riscos.
EN EL CAS DEL PROCÉS cap a la independència, aquest dilema entre convicció i responsabilitat ens acompanyarà fins a la victòria final. I seria un desastre que en volguéssim desfer la tensió abans d'hora. Les denúncies d'una possible dimissió del govern davant dels compromisos, d'excessiva lentitud, de febleses davant dels poders fàctics, són imprescindibles per assegurar que el recurs a l'ètica de la responsabilitat no sigui una excusa per fracassar. Alhora, o es prenen decisions atenent-se a les possibles conseqüències no volgudes de quan només s'atenen les conviccions, o ens podem precipitar, també, al fracàs. La tensió, doncs, ha de ser benvinguda, però amb tres condicions. Primer, que els que pressionen el govern tinguin present la complexitat del procés i s'estalviïn l'insult personal cap a qui li toca assumir responsabilitats executives. Segon, que els que prenen decisions no menyspreïn les impaciències dels que expressen amb més claredat uns objectius que, d'altra banda, són compartits. La tercera condició deriva de les dues primeres: que la tensió inevitable, necessària i benvinguda, tingui com a límit no posar en risc la confiança mútua. I l'ideal seria que aquesta tensió dialèctica entre l'ètica de la convicció i la de la responsabilitat, cadascú la interioritzés en la seva pròpia consciència, ni que públicament cadascú acabi assumint un paper diferenciat. Seria una bona manera de reduir l'actual distància entre ciutadans amb principis però que no decideixen, i polítics que decideixen amb el risc d'oblidar els compromisos.
EN AQUEST TRÀNSIT POLÍTIC de tanta transcendència que només serà guanyat amb tanta força de voluntat i agosarament com intel·ligència i acció prudent, hauríem de fer un esforç suprem per no enviar a galeres qualsevol gest que no encaixi exactament amb el nostre estat d'ànim: pensem-nos-ho dues vegades abans d'escarnir traïdors o il·luminats.
