QUAN TOT EL MÓN està contra tu, ¿qui té un problema, tu o el món? Duran i Lleida ha entrat en una espiral perillosa. Perillosa sobretot per a ell: com més grossa la diu, més petit és l'escàndol. Els companys de federació, i fins i tot els de partit, ja se l'agafen amb cristianodemòcrata resignació. "Sobre el que no és possible parlar, s'ha de callar", deia Wittgenstein al Tractatus . El mal de CiU no vol soroll: el deixen sol i el deixen dir... Però per què s'està quedant sol? Doncs perquè ningú se l'escolta. Duran parla a una classe política espanyola que ja no li riu les gràcies ni li entén les maniobres; parla a una elit catalana que ha perdut les regnes de la centralitat (ni Duran li soluciona la desubicació); i parla a una ciutadania il·lusionada amb un futur diferent que no vol que ningú no li aixafi la guitarra.
Davant aquesta audiència minvant, una cosa és el discurs del rigor, la seriositat i l'anàlisi fina, més necessaris que mai per evitar caure en la volada de coloms: el camí cap a l'estat propi demana concentració i intel·ligència, sens dubte. I una altra cosa ben diferent és el discurs de la queixa, la desconfiança i la desmotivació. Duran és ara mateix un barrufet rondinaire, pessimista, poc generós, que fatiga els seus companys de fatigues. La seva insistència a donar per impossible el que molts creuen factible l'allunya del propi món polític. El deixa descol·locat, excèntric i incòmode enmig d'una unitat civil com la que ahir va escenificar-se al Parlament amb la presència de sindicats, patronals i entitats.
