Llegeixo que les escoles finlandeses “deixaran d’ensenyar cal·ligrafia tradicional per passar al teclat i la lletra de pal”. En l’article de Maite Gutiérrez, a La Vanguardia, hi diu que “aquesta lletra lligada tan típica del col·legi ja no s’ensenyarà”. En lloc d’això, els alumnes aprendran a fer anar l’ordinador o la tauleta i la lletra de pal. “En un moment en què els adults escriuen, bàsicament, mitjançant teclats, té sentit invertir hores i hores perquè un nen ajunti les lletres de forma bonica amb un llapis?”, es pregunten els responsables de l’Institut Nacional d’Educació finlandès. Doncs, mira, sí.
Ajuntar lletres de forma bonica no suposa invertir hores i hores. Pel que he pogut comprovar, els nens que aprenen a llegir i escriure amb lletra de pal, després, ràpidament, aprenen a llegir i escriure amb lletra lligada i viceversa. Pel que fa a la lletra d’impremta, també ho he pogut comprovar, l’aprenen gairebé espontàniament quan ja dominen els altres sistemes. És cert que ara, a l’escola, s’aprèn a fer anar l’ordinador, de la mateixa manera que abans es feien extraescolars de mecanografia. Però si a l’escola no hi hagués cap ordinador, els nens també l’aprendrien a fer anar tots sols.
Sempre hi haurà algú que en un bar escriurà coses als tovallons, a la llibreta que porti o al marge del diari. Sempre hi haurà algú que prengui apunts. I en general ho farà en lletra lligada, però no perquè sigui un caprici estètic. Escriure en lletra lligada -fent formes boniques o no tan boniques-és útil perquè et permet anar més ràpid. És molt més ràpid escriure una paraula sense haver de separar les lletres que separant-les. És per això que alguns humans, quan han d’escriure ràpid en lletres majúscules, n’ajunten algunes. Si els nens finlandesos acaben com jo, escrivint compulsivament a les barres dels bars, per lògica les acabaran ajuntant totes.
