Publicitat

La possibilitat de la sobirania alimentària

Com vaig explicar en l’article Prevenir el crac alimentari [ARA, 30 d’abril], disposar d’aliments suficients en un país com el nostre no és una cosa que puguem donar per descomptada. De fet, com es defensa des dels moviments en favor de la sobirania alimentària, la globalització, que ha anat arraconant les polítiques que donaven suport als teixits agraris propis de cada territori, ens ha conduït a escenaris d’alta dependència alimentària. Així, deia, som vulnerables a les especulacions dels mercats internacionals que marquen els preus dels aliments que hem de comprar, depenem brutalment de grans corporacions (en la producció i en la distribució) que, amb la crisi, també estan en la corda fluixa, i qualsevol tensió internacional pot repercutir en el proveïment.

Però també és cert que, quan es planteja com a resposta aquesta sobirania alimentària, sempre sorgeix una nova pregunta: quin grau de suficiència alimentària pot aconseguir un territori comptant amb els seus propis recursos naturals i humans, sense posar en risc les futures generacions? Doncs bé, recollint les dades aportades per Pep Tusón, enginyer agrònom i col·laborador habitual de la revista Agrocultura, podem afirmar que, en el cas de Catalunya, es disposa de terra suficient per satisfer pràcticament el 100% del total de l’alimentació de la seva població. I l’agricultura i la ramaderia industrials i intensives, sempre mitificades, no són la fórmula apropiada. Al contrari, són les pràctiques agroecològiques -amb una agricultura que se sap part de la naturalesa- les que poden garantir l’alimentació d’una població de 7,5 milions de persones.

Per arribar a aquesta conclusió, Pep Tusón pren com a primera referència una dieta saludable i equilibrada -molt habitual a Catalunya fins fa cinc o sis dècades-, que equivaldria al consum diari per persona aproximat de 200 grams de cereals (arròs, blat, ordi, etc.); 75 grams de llegums (cigrons, faves, llenties, etc.); 30 grams de peix, ous o carn; 300 grams d’hortalisses, i 100 grams de fruites. És evident que aquesta proposta significa un gir important en la dieta actual, però també sabem que modificar-la és convenient, perquè és responsable de molts dels problemes mèdics més generalitzats entre la població.

Per produir, segons aquesta dieta, els aliments necessaris per a tota la població catalana i obtenir-los practicant una agricultura de secà i agroecològica, es requeriria un total de 857.250 hectàrees de terra fèrtil; i atès que la disponibilitat de terra a Catalunya és de 841.830 hectàrees, Pep Tusón conclou que “es compta amb un 98% de la superfície necessària per produir els aliments de tota la nostra població”. Aquesta petita diferència d’un 2%, explica també l’investigador, quedaria ràpidament coberta si una reduïda part de les actuals 264.462 hectàrees conreades en regadiu es mantinguessin productives, ja que els seus rendiments són superiors als cultius en secà.

Si en l’actualitat Catalunya no pot proveir la seva població és, per descomptat, per haver caminat, de la mà de totes les administracions, cap a un agricultura de monocultius enfocada a l’exportació, la qual cosa ens porta a situacions tan paradoxals com les següents. Primer, es produeix més del doble d’aliments d’origen animal (carn, llet i ous) del molt -excessiu- que consumim. Segon, tanta producció animal estabulada ens obliga a importar molts cereals quan la nostra producció actual de cereals també és excedentària respecte a l’actual consum humà. I tercer, ni tan sols el baix consum actual de llegums i hortalisses en un país amb facilitat per a aquests cultius és cobert per la nostra pagesia, de manera que ens veiem obligats a importar-les.

Treballar en favor de la sobirania alimentària d’una societat desruralitzada com Catalunya, amb una agricultura industrial molt present i emmarcada en sistemes econòmics globals, requereix una planificació i coordinació de tots els sectors implicats; exigeix traslladar a la població informació sobre els hàbits nutritius; necessita plans de formació en agricultura ecològica dirigida a agricultors, ramaders i tècnics i, finalment -com a gran virtut-, ha d’acompanyar-se amb polítiques decidides que afavoreixin la incorporació de moltes més persones al sector primari. No és senzill, no és un canvi d’avui per demà, però és possible i desitjable que s’apunti en aquesta direcció, que no és, encara que pogués semblar-ho, la cerca de l’autosuficiència. Es tracta de reconèixer col·lectivament, consumidors i agricultors, que necessitem ajustos importants i radicals a les nostres taules i en els nostres camps, perquè apostant per una alimentació sana, prioritzant els sistemes agraris locals i complementats amb intercanvis comercials amb altres territoris, ens reapropiarem també del control d’alguna cosa tan fonamental com és el menjar. Menjar necessari per viure i menjar necessari per generar mitjans de vida.

PUBLICITAT

EDICIÓ PAPER

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

El + recomanat

PUBLICITAT