AMENACES. De totes les amenaces que se solen proferir contra l'independentisme, l'única que mereix la meva atenció és la de la fractura social. Les altres em rellisquen, o fins i tot m'estimulen, perquè si et diuen que no pots fer un estat perquè és impossible (González), perquè m'emportaré el negoci a fora (Lara) o perquè t'expulsarem de la Unió Europea (Margallo) l'únic que fan és reforçar el meu independentisme, per una simple qüestió de dignitat i d'orgull ciutadà. Les amenaces són la gran derrota de qui les profereix: una Espanya unida amb l'argamassa de la por és un tristíssim consol per als qui realment estimen una certa idea de la Pell de Brau. En canvi, entre els que adverteixen que la secessió pot generar una fractura social o emocional hi ha gent honesta, d'aquí i d'allà, que mereix ser escoltada. Perquè som un país fràgil, identitàriament complicat, que ha d'aspirar a gestionar la seva pluralitat millor de com ho ha fet l'estat espanyol.
EL NOSTRE ADN. Només una minoria pueril pensa que l'estat català esborrarà la petja espanyola de manera automàtica o bé per l'assimilació forçada. El sobiranisme majoritari ha fet molts passos per presentar una proposta d'independència integradora i plural, respectuosa amb el castellà, fins i tot amb doble nacionalitat per a qui ho desitgi. Quan Mas i Junqueras van dir fa uns dies al Parlament "Estimem Espanya, però no confiem en l'Estat", van fer un pas molt significatiu (sobretot si ho comparem amb l' Espanya ens roba ). Això no és suficient per conjurar el risc de fractura, però crec sincerament que la Catalunya actual té en el seu ADN els ingredients necessaris per generar un marc ample, flexible i poc invasiu, que garanteixi els drets dels seus ciutadans sense incomodar-los en els seus sentiments. Si això és així, no dubto que la gran majoria dels nostres conciutadans compaginaran la seva identitat complexa amb la lleialtat a un nou estat català -de nom- i plural -per vocació-. Hi haurà, com ara, i com a tot arreu, minories incendiàries d'un signe i altre. No podrem abaixar la guàrdia mai. Qui pensava el contrari?
ESQUINÇ. Ja entenc que es tracta d'una anàlisi voluntarista, però potser no ho semblarà tant si la contrastem amb les seves alternatives. En primer lloc, de fractura ja n'hi ha ara (diguem-ne, per no ser titllats d'alarmistes, esquinç). Això ens ve donat per la realitat i per la demografia. Però portem moltes dècades gestionant aquest esquinç identitari amb gran civisme, amb absència gairebé total de violència, tot i la conflictivitat política i, més recentment, la duresa de la crisi econòmica. Les demostracions de força i responsabilitat de les grans mobilitzacions sobiranistes ho refermen. Si a aquesta onada democràtica, que també és majoria al Parlament, se li nega el dret a exercir el vot; si ens tallen les ales, ens tanquen l'aixeta, ens imposen una recentralització-exprési ens toquen les escoles; si, resumint, l'unionisme guanya la partida contra la democràcia per la coerció de l'Estat amb el suport dels quatre despatxos de sempre, la fractura (si més no, emocional) la tenim assegurada. I per molt de temps.
