La Mireia ha de comprar dos saquets de dormir pera les nenes. Ja ha anat a dues botigues del barri i no els tenen en estoc. Llavors fa el que algú jove i espavilat acostuma a fer en casos així: entra a internet per veure si els té una granmultinacional de venda online.
Els té i són més barats i sap, per experiència, que en quatre dies els tindrà a casa. Els compra, això sí, una mica a contracor: no pot evitar pensar que si tothom fes com ella les botigues del barri tancarien. Què ha de fer, però, si allà no els troba, si -potser justament perquè cada dia venen menys- filen més prim a l’hora de proveir-se?
Quan parlem d’economia digital diem sovint que és inútil resistir-s’hi. I arribem a afirmar que deixar-s’hi anar és un win-win. Però ara mateix, en molts casos, és un win-lose, i amb un lose, per dir-ho com Josep Pla, que té molt de pèrdua seca.
Volem un model de ciutat, i de societat, que tingui vida als carrers. I sabem que la vida que aspira al bé comú no és compatible amb la que aspira al benefici privat. Per això ens resistim a deixar obrir el diumenge o limitem les grans superfícies. Però ¿quan tanca internet? El que fa tan destructiva l’economia digital no és que sigui digital, és que s’esmuny de tot control democràtic.
La Mireia ja sabia que comprant online perjudicava les botigues del barri però ara sap que és molt pitjor: sap que la multinacional que ho té tot paga uns impostos ridículs... a Luxemburg. Fa els superrics més rics i els pobres més miserables.
No és que posi en perill la llibreria dels Puig o la merceria de les Pons: el que fa perillar és el CAP o l’escola pública de les seves filles.
Diu Juncker que l’enginyeria fiscal creada per Luxemburg quan ell n’era president i que després ha protegit manant a l’Eurogrup és “socialment injusta però legal”.
No sé si la Mireia ha de comprar els saquets online, però tinc molt clar que no hi ha mostra d’impotència democràtica més patètica que tenir aquest cínic presidint Europa.
