Publicitat
Publicitat

Perdràs 1 hora de vida

El temps és una convenció. Ens n'adonem dues vegades a l'any, quan per imperatiu energètic hem de tirar endavant o enrere el rellotge. Benjamin Franklin, un dels pares fundadors dels Estats Units, ja va dir que " time is money ", i va recomanar, com a broma, una mena d'horari d'estiu als parisencs perquè es llevessin abans i estalviessin cera d'espelma. Segurament poc es podia imaginar que, tres segles després, es faria exactament això.

Fa 150 anys al país americà era habitual que a cada poble fos una hora diferent. Però no era cap problema, perquè mentre no ens comuniquem amb la resta del món, el que importa és el temps local. Què importa el que pensin la resta si nosaltres estem d'acord que són les 10? Tot va canviar quan els ferrocarrils van unificar el país i, a la força, també els horaris, amb la creació de quatre zones diferents. El novembre del 1883, els habitants de Chicago, per exemple, van haver d'avançar els rellotges exactament 9 minuts i 32 segons.

No sense oposició: "És com si les vies de tren haguessin ordenat al sol quedar-se quiet", escrivia el Chicago Tribune . "Per què no fer que el juny comenci a finals del febrer?", deia el Saturday Evening Post anys després, el 1916, quan es debatia si incorporar l'horari d'estiu.

De l'anarquia al temps únic

El canvi d'hora als mesos de primavera i estiu va començar a Europa durant la Primera Guerra Mundial, per idea de l'emperador alemany Guillem II, amb l'objectiu d'estalviar carbó. El 1974 es va recuperar l'horari d'estiu al continent, aquesta vegada per estalviar combustible després de la primera crisi del petroli. Malgrat que el 1980 la Comissió Europea va decidir harmonitzar els horaris, no va ser fins al 2002 que una directiva va fixar que tots els països comunitaris apliquessin el canvi d'hora indefinidament, pel bon funcionament del mercat intern. Des de llavors, la Comissió en revisa cada 5 anys els pros i els contres i, de moment, els pros guanyen. A la resta del món, però, hi ha varietat d'opcions, ja que cada país és lliure d'adoptar l'horari d'estiu o no.

Estalvi i altres avantatges

La mesura no acontenta tothom: és entre els ramaders on es concentra el gruix de les crítiques, ja que l'ofici i els animals els obliguen a seguir el sol i no el rellotge. Els efectes sobre la salut -que no duren gaires dies- i la confusió que pot comportar el canvi també són inconvenients.

El motiu que obliga a fer el gest desestabilitzador de canviar d'hora i esmorzar en la foscor les pròximes setmanes és ben clar: l'estalvi d'energia. Es tracta de treure més partit de la llum solar: si no canviéssim l'hora, d'aquí a pocs mesos seria de dia cap a les 6 del matí, quan molta gent encara dorm. Per tant, com explica Juanjo Escobar, de l'Institut Català d'Energia (Icaen), "es desaprofitaria un enllumenat natural i gratuït". A més, a les 7 o a les 8 de la tarda seria fosc i hauríem d'enllumenar artificialment. L'estalvi consisteix, doncs, a "fer coincidir més hores de la nostra activitat normal amb la llum del dia" i reduir l'artificial, bàsicament en l'àmbit domèstic. El sector de l'oci i el turisme també en surten beneficiats (amb més llum, la gent surt més).

De fet, si a l'octubre no canviéssim l'hora no passaria res, segons Escobar: "Ni guanyaríem ni perdríem energia -seria de dia a les 6 o a les 7 de la tarda, hores de molta activitat-, però al matí seria fosc, i està estudiat que a la majoria de gent li agrada que sigui de dia". A més, segurament ja forma part del ritual de passar d'una estació a una altra.

Més continguts de

PUBLICITAT
PUBLICITAT
PUBLICITAT